22 de novembre 2009

Palaus i temples

I així vam arribar al tercer dia de la meva estada a Beijing, que podria convertir-se en el més estrany, per raons òbvies. Per començar, vam esmorzar en un lloc del carrer on feien una espècie de barreja entre truita i crêpe.

D'allà, agafa un autobús, carrega't de paciència, i cap a Qianmen,

just al Sud de la plaça de Tiananmen. Aquí vam fer un passeig pel carrer de Qianmen (Qianmen Dajie), on estan construint uns carrers que reprodueixen l'aspecte que tenia la ciutat cap als anys 1920 o 1930



És, evidentment, tot molt fals, i ple de botigues de conegudes marques occidentals, però quan acabin de fer-ho tindrà el seu encant. Una aturada per fer un cafè que es va convertir en molt especial

i cap a Tiananmen.


Es veien ja els preparatius que hi estaven fent per la celebració de l'1 d'octubre, i vam haver de passar un parell de controls de seguretat per accedir-hi. Com era d'esperar, gent per tot arreu, militars i policia d'uniforme o de paisà.

Tot seguit, només cal creuar el carrer per entrar al National Palace, la ciutat prohibida. Pel meu gust, espectacular. Suposo que en la seva bona època no estaria tan neta i tan buida, però els edificis i pavellons valen la pena.




Només vam anar passejant, però és tan gran que t'hi passes una llarga estona,



fins arribar al jardí que es troba a l'extrem nord del recinte.




Amb això, el temps se'ns tirava a sobre i vam haver de córrer per arribar al Temple del Cel (天坛) just a temps abans que tanquessin les portes.




Pel meu gust, va ser el lloc que em va agradar més. La disposició de les construccions i elements decoratius, ajuntat amb l'hora baixa i amb l'al·licient que estàvem gairebé sols, cosa ben estranya per una ciutat com Beijing, em van produir una forta impressió de pau i tranquil·litat.


Val la pena veure aquests llocs sense estar envoltats de turistes

i just a la posta del Sol.

Ens van fer fora cap a les sis. De fet, érem els darrers en sortir, i ja només ens va quedar temps per fer un passeig pel parc dels voltant, on molta gent passava el temps tocant música o cantant,

sopar per allà a prop, i cap a casa, fent un breu i intens passeig per les instal·lacions olímpiques que tenia ben a prop de l'hotel.


Tres dies passen molt ràpid, tot i més si no pares d'anar amunt i avall. Potser hi hauré de tornar, trobo, però no per fer tant de turisme.