Llumetes a l'interior

Eleccions

Avui voten al país dels ganàpies, i així ens anirà. A Taiwan, ahir va ser dia d'eleccions municipals en 5 ciutats (Taipei, Xinbei, Taichung, Tainan i Kaoshiung). Els resultats, una mica barrejats tindran segurament repercussions en les eleccions presidencials de l'any 2012. Lluny.

Per mi, l'experiència ha estat divertida. No és el primer cop que hi ha hagut eleccions municipals, però no eren en llocs on acostumo a passar el temps. Primer, fa ja mesos, van haver les primàries i tota la propaganda electoral que em va arribar a casa. El més curiós eren les fotos i poses dels candidats. Realment, és un altre món.



Després, suposo que un cop triats els candidats de cada partit per cada districte, l'increment continu de propaganda en forma de rètols o posters, cada cop més grans, l'aparició de banderes per totes bandes amb els noms i números d'elecció dels candidats.

Tot acompanyat per una explosió del que semblen centres dels candidats ocupant espais de botigues, garatges, baixos d'edificis, i camionetes passejant pels carrers fent propaganda electoral. Parleu de contaminació acústica; sort que no n'entenc gaire.


Això sí, ahir a la tarda, ja no quedaven gaires rastres de totes les banderetes.

Corrosió (més)

Molt a prop d'un altre exemple de l'acció del mar sobre el metall

Aigua de foc

Aparentment prové d'una altra illa del Pacífic, Hawaii, però no em negareu que això d'aigua volcànica té la seva gràcia.

Com la té volcà en xinès: muntanya de foc (火山).

Amb l'ou enfora

Potser vosaltres, gent cosmopolita i bregada en múltiples batalles socials, ja ho havíeu vist abans, però per mi crec que és el primer cop que veig un flam ficat dins de la closca d'un ou. L'altre dia, com part de les minses postres del dinar, això és el que ens van donar. Abans

i després

Segur que hi cal molta paciència.

Educació cerebral

No m'ho havia plantejat mai, escola d'aprenentatge basat en el cervell!. I les altres en què es basen?. No sé si és una traducció dolenta més o simplement el darrer truc per fer veure que són molt moderns.

Adéu

Fa dos anys i quatre mesos que m'hi he estat. Si no sempre, sí la majoria de dies. Avui, però, s'ha acabat, o gairebé. Ha arribat el moment de fer un canvi i deixar la oficina, el campus, l'entorn que he trepitjat durant tot aquest temps, desar les memòries bones —moltes— i dolentes —algunes—, i acostumar-me a una nova vida. Però suposo que la sensació estranya, de final d'una altra etapa, m'acompanyarà encara un parell de dies.

Ah, no us penseu que és res revolucionari. Des d'avui, més o menys, deixo la universitat, NTNU, on he estat des que vaig arribar a Taiwan i passaré tot el meu temps a l'ASIAA. Amb canvis de projecte també, però suposo que per tenir una millor vida laboral.

Avui, doncs, he acabat de netejar l'ordinador que la va dinyar farà un parell de setmanes, perquè una mica de paranoia no està mai malament, i m'he acomiadat dels veïns de passadís i de l'estudiant amb qui he compartit el meu despatx aquests darrers mesos (que també ha canviat d'oficina). Un moment entranyable, també.

Demà, faré la darrera neteja, tornaré les coses que em vaig emportar del despatx on vaig estar abans (una cadira, el router , el hub, i material d'oficina), i potser encara podré acomiadar-me en condicions d'algunes persones més. A partir d'allà, adéu siau i fins la propera.

Bé, de fet, espero continuar veient a alguns d'ells durant una bona temporada. Amb d'altres, bé, ja no cal provar-ho més.

Cap al tard, a Taipei

Un altre passeig sense cap més objectiu que escampar una mica la boira i gaudir del que semblava, i ha estat, un capvespre perfecte.

Per raons de logística i material, m'he acostat fins el Chiang-Kai Shek Memorial Hall (中正紀念堂, presumint que he configurat l'ordinador per escriure en xinès i ara puc practicar).

Un cel serè travessat per núvols esfilagarsats, la temperatura just al punt alt de confort, amb una brisa lleu. Bon moment per escampar la vista per la llunyania, sigui maca o no.


I de trobar a faltar algú al costat, també.

Taps a les orelles

Com suposo que he explicat més d'un cop —l'avi batalletes—, el meu pis dóna a un carrer ample, força sorollós, la qual cosa no és alleugerada per uns vidres que aïllin el so. Amb el temps, t'hi acostumes, però no es pot dir que sigui una situació cómoda. De tant en tant, hi ha una d'aquelles nits en les que un no pot dormir, sigui per preocupacions, per algun dolor particular o vés a saber per què.

Aquesta nit passada va ser una d'aquestes nits. Malgrat haver-me despertat a les 5:30 del matí (gana, segurament), no podia dormir i tenia una mica de mal de cap potser per haver dormit només unes 5 hores la nit anterior. I només faltaven els cotxes i les motos passant rabents pel carrer de sota a les 2 de la matinada. Així que vaig provar una cosa, un Gelocatil pel dolor, i uns taps per les orelles que havia obtingut en algun dels vols transcontinentals que he fet en els darrers mesos. Impressionant, silenci gairebé absolut i una dormida reconstituent.

Ho hauré de tornar a provar de tant en tant, però vigilant amb les addiccions que sempre són perilloses.

La foscor cau

En més d'un sentit, la foscor cau sobre nosaltres.

En aquest cas, minuts abans de caure una, afortunadament curta, tromba d'aigua. I dic afortunadament, perquè estava dinant i sense un paraigües a mà. Ha plogut finalment. No ho feia des de no sé quan. I s'ha notat una mica en les temperatures.

De totes maneres, la novetat és que s'acosta una tempesta tropical, més o menys la primera. En principi, va cap a les Filipines, i encara no és cap tifó. Amb aquests bitxos, però, mai no saps en què es convertiran i on acabaran anant a petar.

Misantropia (passant dels orcs pesats)

Ahir em preguntaven, des de les (potser) boiroses terres d'Eire, si a Taipei també ens concentràvem (per cert, impressionant). Bé, el fet és que no conec catalans per aquí i no sé si feien res. No del tot cert, me n'he trobat un parell: una noia d'Igualada la nit del Barça campió de la Champions i una parella de Lleida a Taichung, però cap contacte mínimament estable, només trobades atzaroses i fugisseres.

No és que els eviti, tot el contrari, però tampoc no faig cap esforç especial. Particularment, perquè acostumen a anar acompanyats de la tropa de llefiscosos orcs pesats de sempre que sí que procuro evitar. Tant que en dos anys encara no m'he acostat a l'oficina comercial de Mordor a Taipei. Ho hauré de fer, sobretot si vull votar (i els molt fatxes em deixen) a la tardor, però només pensar-ho em fa venir urticària.

En fi, no he pogut col·laborar amb la causa, però tampoc no vindrà d'aquí.

Solitud

En una de les diverses zones, prop de l'ASMAB, en destrucció/construcció al campus de Taida.

Franquistes

Sembla que ni a l'altra banda del món no puc escapar de l'escòria de la humanitat

o potser només són barretes de xocolata.

Taxes i dumplings

El mes de maig passat vaig haver de tornar a fer la declaració de la renda a Taiwan. L'any passat, per raó que només em comptaven 8 mesos i que m'havien retingut massa diners, em van tornar una bona quantitat de diners. Aquest any, en canvi, em va tocar afegir-ne, perquè m'estan retenint una mica menys del que haurien de fer-ho. No és una gran diferència, però en dotze mesos es converteix en un número que no fa gaire gràcia.

Les taxes a Taiwan em sembla que són ben curioses. Molta gent no les paga, sobretot els que més tenen (com explica aquest article), i hi ha tota mena de tripijocs per descomptar, que potser hauria pogut provar, però vaig decidir que no, o per no pagar —molts lloguers no estan ni declarats. En fi, tampoc no m'hi poso pedres al fetge. El meu sou està força per sobre de la mitjana del país i així són les coses.

Però amb un noi suís que hi ha a la feina, a qui també li va tocar pagar, hem decidit prendre'ns una petita revenja en espècies. El costum a l'institut quan ve un visitant que dóna una xerrada és anar a sopar amb ell a algun dels restaurants que estan força bé prop de la feina. Tots hi estem convidats, i el sopar surt gratis. Des de fa un parell de mesos, ens apuntem a tots els que calgui. D'alguna manera ens compensaran els impostos que paguem. I us asseguro que el menjar val la pena.

Suant

Diuen que si dos coneguts es troben en un ascensor i no saben què dir-se, acaben parlant del temps. Doncs parlem del temps. Aquest ha estat un any curiós per aquí. Durant la primavera vam tenir constants pujades i baixades de temperatura, de dies agradables a nits ben fredes, de quatre dies amb molta calor amb una setmana amb aigua i fred. Després, ja al juny, pluges i més pluges. Moltes torrencials, de les que no deixaven veure gairebé res.

Però ja deu fer un parell de setmanes, que el forn s'ha encès i la calor, amb la xafogor habitual, regna per Taipei. Avui, hem arribat als 35 o 38ºC, depenent de les fonts. I he decidit que no volia sortir al carrer. En fi, ja sabem que la calor està dins del cap el el fons, però encara no m'he acostumat a suar com un porc de bon matí.

Bon estiu, doncs.

D'alarmes

De tant en tant, estant al meu apartament, sentia (i sento) alarmes de cotxe pel carrer. Res sorprenent, em direu. És cert, però en aquest cas semblaven com si estiguessin en moviment, perquè es podia notar l'augment i la disminució progressiva del seu. Tampoc no hi parava gaire més atenció, fins que un dia vaig veure, mentres m'esperava a creuar el carrer al costat de casa, passar davant meu, tot girant la cantonada, una grua que portava al dipòsit de cotxes que hi ha just darrera del carrer on visc un cotxe, amb les llums i l'alarma a tot drap, que devia haver estat mal aparcat en alguna banda. Ah, em vaig dir, que no fos això el que he sentit tants altres cops. Potser un misteri solucionat.

Vista marina

De la meva segona visita a Califòrnia, la vista des de la finestra de la nostra habitació a Alameda. Just davant, Oakland. Un lloc maco i tranquil (i molt artificial, és clar).

La llagosta saluda

Una foto de principis de febrer, tot just al començament del sopar de l'any nou lunar xinès que vam fer al balneari de Tian Lai (天籟; sons de la natura) a Yangmingshan amb la gent de l'ASIAA. Un balneari gran, ben equipat, amb varietat d'aigües i temperatures, on vam passar unes hores molt agradables. Per sort, tot estava pagat, perquè és un lloc més aviat car.

Sí, el lloc on em va tocar una XBox i vaig dir que no la volia.

284, tarda de maig

Ah, memòria, traïdora dels sentiments.

Una llum familiar. L'angle dels raigs del Sol de la tarda caient sobre uns arbres frondosos. El verd brillant, abundant, ple de vida. Calma estiuenca en el terrabastall de la ciutat.

Record d'algú que va ser-ho tot, però que ara ha de ser no res. Una pregunta, tanmateix.

Una tarda pretèrita trobant a faltar algú altre. Sentiments perduts en les sorres del temps, difuminats i canviants, confusos com el fum.

Què fàcil caure-hi un altre cop; què fàcil enlairar-se per sobre i seguir volant.

Excursió al temple de Zhinan

La primavera està disparada en tota la seva esplendor, o potser això ja és un principi d'estiu, i després d'un divendres amb un temps esplèndid, va venir un dissabte semblant (i diumenge, per no faltar a la realitat). Així que vam decidir anar fins al temple de Zhinan (指南宮), per la zona de Muzha, i fer alguna passejadeta per les muntanyes del voltant.

Arribar fins al peu del temple és ben fàcil: només cal agafar la línia 530 i després de voltes i més voltes arribes a l'estació final. Passar un carrer de botigues, bastant atrotinat, però atractivament vell,

unes quantes escales, menys que les que tocaria si haguéssim començat des del principi

i allà tenim un dels diversos temples que hi ha per la zona.


Una mica més enllà hi ha un temple budista.


Potser era per l'hora o el dia, o és que és així, però ens vam trobar amb un entorn gairebé buit del tot i envoltat d'una tranquil·litat que no és gens fàcil de trobar a Taiwan.

A més, amb el solet tan bo que teníem, amb una brisa refrescant, el silenci que hi regnava, feia entrar ganes d'aturar-se una bona estona prop dels elefants.


Però vam seguir endavant. Pels voltants, hi ha una de les estacions de la Maokong Gondola, un aeri que puja des del costat del zoo, fins a Maokong. Amb uns desnivells considerables.



Aquest aeri ha estat tancat durant més d'un any per causa dels desperfectes que un tifó va provocar en un dels pilars. Ara deu fer cosa d'un parell de mesos que torna a funcionar.

Abans d'arribar-hi, però, ens vam trobar unes vies que deuen fer servir per pujar i baixar material de la muntanya, i que tenia tot l'aspecte de les velles instal·lacions deixades enrera pels japonesos.

Però encara funciona i hi ha gent atrevida que hi puja. Per treballar, suposo.


Passada l'estació de l'aeri vam decidir seguir una ruta fins al pic de Houshanyue (猴山岳), la muntanya del mico. Pel camí, que començava costerut i ple d'escales, com tants pels voltants de Taipei, vam trobar encara restes de grans esllavissades de farà un parell d'anys.

Des d'aquí, i malgrat que la visibilitat que no era perfecta, podíem contemplar una vista diferent de Taipei, Yangmingshan i imaginar Danshui i el mar més enllà.


Sorprenentment, els graons van desaparèixer en un cert moment i, per primer cop que recordi, vaig caminar per un veritable camí de muntanya. Que és va complicar una mica, quan vam haver de pujar gairebé en vertical ajudant-nos de les cordes que hi ha instal·lades, en un tros curt de la ruta.

La resta, un cop arribats a la carena, molt més fàcil. El camí, estret, seguia gairebé pla, envoltats de vegetació força salvatge. Es nota que no hi passa gaire gent. I així vam seguir durant una bona estona fins que vam decidir que seria millor tornar a la civilització.

Una excursió perfecta per un dia espectacular. Crec que repetirem per la zona. Ens queda prop de casa, les rutes semblen prou interessants i no trobes gent gairebé. I això, aquí, és gairebé inaudit.

Dos anys

Tal dia com avui, farà dos anys, que aterrava a Taiwan. Pensant-hi avui, sembla com si aquests dos anys hagin estat només un sospir. Ja cal que em calci pel que ve, oi?

I a veure si ressuscito aquest blog. La rutina s'instal·la en les nostres vides.

Rumiant de bon matí

En un dia com avui, gris i plujós, com molts dels primers que vaig viure aquí, però també ple de records i sensacions, m'he descobert de bon matí a l'autobús pensant com és de curiosa la manera com, amb el temps, canvien les sensacions sobre un lloc. I no perquè no ho hagi viscut ja abans diversos cops.

Prop de dos anys després d'arribar a Taiwan, es pot dir que les he vistes de gairebé tots els color: grisos i plujosos, blaus i radiants, verds, fragrants, també negres, entristits i pesants, i torna a començar. Ja fa temps que vaig perdre aquella sensació de novetat i estranyesa del principi, i tot ha pres un aire de familiaritat, malgrat les diferències lingüístiques i culturals.

No gens malament, la veritat sigui dita, llàstima només dels petits detalls que deixen cicatrius en l'esperit. Inevitables, però. I tanmateix, acompanyats de grans records, per sort.

On sou?

Si no sabeu on sou, només cal mirar a terra

i trobareu que que sou aquí.

Reflexos

Un altre dia de més reunions que de temps per mi mateix. Però vés per on, avui he tinc una mica d'espectacle. Visitants de l'espai exterior? crancs?



Reflexos al terra del Sol de la tarda.

Hauríeu d'haver vist quin Sol tan vermell que hi havia més cap al tard.

Cops de cap

Una vegada, per bé que dolorosa, no vol dir res. Dues, és curiós. Tres, comença a ser preocupant. Parlo de cops al cap en les darreres dues setmanes. La primera vegada, en un restaurant, apartant-me per deixar que netegessin la taula, vaig picar amb una lleixa a la paret. El resultat, una ferida amb una mica de sang —no gens, per ser al cap— a la part posterior dreta. La part bona és que em va sortir el dinar gratis. Són així d'educats.

La segona ocasió, l'endemà, d'excursió per Yangmingshan, tot caminant per un camí estret i pensant en altres coses, vaig fer una esplèndida rematada de cap a una branca ben sòlida. Per fortuna, el cop i res més, i tampoc no va ser gaire dolorós.

I per acabar, dos o tres dies després, baixant de l'autobús, que deu ser que sóc massa alt per la porta, i una altra salutació de cap al material mòbil de Taipei.

Des de llavors, que vaig amb més compte. No se sap mai si tants cops em tornaran intel·ligent de cop. Potser que em dediqui a escriure el blog, que serà més segur.

Llunes

Ahir era el dia del festival de les llanternes, un dia assenyalat després del nou any lunar. Avui, quan tornava cap a casa, una lluna plena, o gairebé, maquíssima, m'ha acompanyat tota l'estona, mentres jo em movia pel laberint de carrerons de Taipei. Com és de curiós, tantes que n'he vist i encara les trobo tan maques, especialment avui.

Canvi de piles

Arriba un dia que, després de molt anar amunt i avall, l'agulla s'atura, es fa el silenci i tot s'ha acabat. Bé, no del tot, podem canviar la pila del rellotge. Això és el que em va passar la setmana passada, se'm va aturar el rellotge, i fins avui no he pogut anar a buscar un rellotger per canviar-li la pila.

Res de l'altre món, però m'he quedat meravellat de l'habilitat del rellotger, qui amb unes pinces ha obert el rellotge, ha tret una protecció de plàstic, ha agafat la petita pila i ha comprovat que no donava voltatge; amb les mateixes pinces, ha agafat el cartró amb la pila nova, l'ha treta de dins del plàstic protector, ha posat la pila dins del rellotge, la protecció de plàstic i la coberta exterior a sobre. El rellotge en marxa, posada en dia i hora, i NT 100 per tot. Ràpid i eficient.

Vinets

Divendres a la nit, vaig anar a un tast de vins en una botiga de vins que hi ha a Tian Mu, a la banda nord de Taipei, amb un amic japonès, aficionat a anar-hi a comprar vi o cervesa. I no va estar gens malament. Per una quantitat fixa, NT 800, podies tastar vins majoritàriament francesos, i prendre menjar força bo, generosos amb el formatge, a més d'escoltar una banda que tocava música en directe (clàssics del rock i del pop).

El més sorprenent, a primera vista, era que la gran majoria de la gent assistent eren occidentals i podies comptar els taiwanesos, o asiàtics, presents. I no només això. Per un cop, jo em trobava entre els mes joves del lloc. Serà pel nivell econòmic.

Una nit diferent que va tractar molt bé el meu estómac.

Plugim

No es pot dir que Taiwan no sigui un país on no hi plogui, i molt fort tot sovint, però després de tant de temps d'estar per aquí, no em deixa de sorprendre com tan aviat com una micona d'aigua de no res comença a caure, ja va la gent amb els paraigües oberts. Com si els seus cossos estiguessin fets de fang i correguessin el risc de desfer-se.

Avui, quan tornava cap a casa al vespre, queia un plugim molt molt molt finet, que, de fet, només el notaves molt de tant en tant. S'assemblava més a escadussers gots d'aigua, feta gotetes molt petites, que et poguessis trobar aquí o allà. Doncs ja he vist gent creuant el carrer amb paraigües ben grans protegint-los. Està bé, són molt previsors, amb coses d'aquestes, és clar.

Volta al món

Una de les conseqüències del meu viatge a San Francisco, acostant-m'hi aquest cop des de l'Oest, és que ara sí que puc dir que he fet la volta al món o, com a mínim, que he creuat tots els meridians. No en un mateix viatge, però sí fent la suma de les meves excursions arreu del món.

I vaig tenir més primers cops en aquest viatge. Primera vegada a Corea, en un aeroport, és clar, o al Japó, de la mateixa manera. Em va semblar divertit pensar que la meva arribada al tòpicament anomenat país del Sol naixent fos precisament just abans d'una posta de Sol molt maca en un cel completament seré.

Bay Area

Doncs ja fa més d'una setmana que vaig tornar de passar cinc dies a Berkeley. Hi vaig anar per qüestions de feina, un workshop sobre formació estel·lar. El workshop va ser molt interessant i m'ha servit per posar-me al dia de força coses que feia temps que no tocava. A més, segurament em valdrà per coses que vull fer en un futur proper.

De turisme, en vaig poder fer bon poc. Al final, no em vaig prendre cap dia extra, que ara, vist amb perspectiva, m'haurien anat molt bé. Sembla que només es coneix gent nova quan no tinc més temps.

Amb l'horari apretat de xerrades, sopar i quedar per fer una cervesa amb un o l'altre, només vaig poder acostar-me a San Francisco diumenge per la tarda. I amb presses.


Tanmateix, vaig poder recórrer alguns dels carrers que ja havia vist en les meves visites anteriors, amb rètols una mica estrafolaris

pujar a Telegraph Hill fins la base de la Coit Tower.

I gaudir de la barreja de calma i buidor,

que també et pot arribar a foradar l'ànima, del downtown d'un diumenge fred de gener.


La resta dels dies els vaig passar a Berkeley, per la zona del campus de la Universitat de California, on encara recordava el fugisser passeig que hi vaig fer fa prop de 6 anys, i que tan bé em va venir per trobar els llocs on havia d'anar.


Una de les coses més curioses de la meva estada és la quantitat de xinès que he pogut sentir pels carrers. Serà que ara tinc els detectors activats pels asiàtics i per la llengua. Ah, i sopar menjar asiàtic cada nit. Serà per la companyia.

Ah, l'entrada i sortida de la fortalesa, més o menys igual que altres cops. Per sort.

Pizza al carrer

Dijous d'aquesta setmana, vaig quedar per sopar amb una de les post-docs de l'ASIAA. Com és habitual, se'ns va plantejar la pregunta transcendent d'on anar. Ja sabeu com funciona: les possibilitats són tantes que un no sap on triar o, potser contradictòriament, no se't acudeix cap lloc on anar.

Al final, ens vam decidir per una pizzeria (Free Pizza) que està en una cantonada de dos carrers propers al campus de Taida, petita, amb molts pocs seients, tots al carrer, en una barra realment rústica. Però les pizzes que vam demanar estaven prou bones

malgrat que els faltés una mica de sal. I teníem davant el forn on les feien.


Aquest és un lloc aparentment molt popular, perquè els seients estan tots sempre ocupats, i amb cues de gent esperant pizzes per emportar-se. Mira, un cop que no vaig menjar asiàtic.

Blanc

Camí de Califòrnia, però aquest cop des de l'Oest. Escala a l'aeroport de Seül-Incheon d'unes 5 hores. A fora, una vista completament hivernal: tot cobert de neu, la boira que cobreix l'horitzó i un fred que pela; suposo, perquè dins de l'aeroport s'està força bé.

I ves per on, i el bitllet d'anada és en classe business i no me n'havia adonat —era el més barat que quedava!. Una experiència diferent.

A veure els controls a San Francisco.

I això és tot

Per ara, per Barcelona. La maleta, preparada, tots els tràmits fets, aparentment, i entrant ja en aquell particular estat d'ànim que em ve quan m'he de ficar durant tantes hores en avions i aeroports. Els comiats fets més aviat o més d'hora i amb molt bons records de l'estada.

A veure com serà la tornada, quan sigui que passi de veritat, perquè la propera setmana també me la passaré fora.

Fins aviat.