La tecnologia

Això d'internet és una meravella, sobretot per totes les eines que pots trobar i fer servir fàcilment. Com podeu observar mirant la columna de la dreta, si no teniu desactivat el javascript, he canviat els dos botons de traducció a l'espanyol o a l'anglès, per un en el que pots triar la llengua a la que vols traduir el bloc, aprofitant el traductor de Google.

Les traduccions són força ràpides i els resultats són com són. Segons com un juga amb l'estructura de la frase poden ser més o menys afortunades, però fa molta gràcia veure el que has escrit traduït al xinès i no entendre més que uns quants caràcters. De totes maneres, pot servir per practicar o per fer més fàcil la lectura a algú altre.

Typhoon Day

Aquest cap de setmana hem tornat a tenir la visita d'un altre tifó, Jangmi. Darrerament, estan apareixent com a bolets, a un ritme de gairebé un per setmana, tot i que no tots arriben a Taiwan —ara mateix he vist que hi ha un altre apropant-se al Vietnam. Aquest cop, sobre tot ahir, hi ha hagut força més vent i una pluja més seguida. S'ajuntava també amb el monsó més cap al sudoest. Així que porta tres dies plovent sense parar.

El tifó va tocar terra ahir per la tarda/nit i es va perdre per entre les (altes) muntanyes de Taiwan. És molt curiós veure a les imatges del radar les voltes que va fer fins sortir per l'altra banda. El resultat ha estat que van decretar que avui dilluns no obrien les escoles ni centres oficials, i crec que tampoc bancs i altra mena d'oficines. Així que m'he quedat a casa, però el temps no era tan dolent com ahir. Plovia seguit, però sense vent.

Això és el que anomenen Typhoon Day: un dia de festa per culpa del mal temps previst. Estic segur que hi ha gent que els espera amb moltes ganes. Per mi, és el primer. L'anterior me'l vaig perdre perquè estava a la Xina. Algú diria que vaig perdre un dia de vacances.

Botzines

Més escenes de carrer. Ahir per la tarda caminava Roosevelt Rd amunt en direcció a l'ASIAA on havia quedat per anar a sopar i discutir algunes coses relacionades amb reunions de grup. Eren passades les sis de la tarda que és quan sembla que hi ha més trànsit i més caòtic, i se sentia una sirena. Allà, a l'altra banda del carrer, hi havia una ambulància atrapada entre un eixam de cotxes i motos. Mentre caminava m'hi anava fixant i no es movia gairebé ningú. Segurament perquè no podien, o ho feien amb moltes dificultats.

El que em va sorprendre més, en el minut més o menys que va trigar a arribar l'ona provinent del semàfor més avall, és que no se sentien les botzines dels cotxes. Estic segur que a Barcelona hi hauria hagut un concert entre la gent que vol moure's per deixar passar l'ambulància, els que no poden, els que no volen i els que van de purs per la vida. Aquí, no. Potser ja ho he explicat en alguna altra entrada, però només fan servir les botzines en casos extrems per ells. De vegades, en situacions no gaire perilloses, però. S'agraeix, perquè només faltaria un concert de botzines, com el que vaig veure a la Xina, amb la densitat de cotxes que hi ha. Al mateix temps, però, em fa pensar si no fa encara més complicat acostumar-se a l'estil de circulació que gasten.

El final de la llista

Au, una altra xerrada feta, i ja estan totes les que tenia previstes, més les que han anat apareixent. Aquesta darrera amb remuneració, ja que no estic afiliat directament amb la NTNU —per variar, estic en una altra situació estranya. No està gens malament. L'audiència no era especialitzada del tot, molta gent no era d'Astronomia, i he intentat adaptar-m'hi. Només espero que s'hagi entès alguna cosa. Com passa habitualment, a mi m'han donat un parell d'idees.

En fi, no ha estat un mal dia i a sobre hem aconseguit fer una videoconferència en les dues direccions amb Skype. La petita ho és una mica menys, però es mou més que mai.

Restes

Quan arribes a un lloc llunyà i t'has de buscar un apartament, acostumes a passar-te unes quantes setmanes buscant mobles, accessoris de la casa, matalassos, etc. I a la inversa, quan has de marxar del país, et passes dies i setmanes intentant vendre-les, o regalant-les, o simplement llençant-les. Ni pots, ni val la pena emportar-te la majoria de les coses. Així que hi ha tota una sèrie de cicles de gent passant-se coses dels uns als altres.

Això és el que hem hagut de fer tots els que hem estat fora en un moment o un altre. Al final, pel que a mi respecta, ja no t'importa gaire quant en pots treure, sinó que només et vols desfer de tot i oblidar-te'n. La parella australiana s'ha passat doncs unes setmanes oferint els mobles que tenien. Hi havia un parell de coses que m'haurien pogut interessar, però com que tinc el pis moblat i eren més aviat secundàries, al final no em vaig decidir per res.

Ahir a migdia, em van trucar per si volia un matalàs plegable que en un principi havien pensat en emportar-se, però que a darrera hora ja no el volien. Típic. Així que avui he passat pel seu despatx —ells ja han marxat— per recollir-lo. No és petit precisament. He donat una mica d'espectacle caminant amb ell pel carrer. Sobretot a última hora que feia una mica de vent i plovisquejava.

Però si ara apareix algú pel meu pis, no haurà de dormir a terra o al sofà.

Portes obertes

Ja només me'n queda una. De xerrada. Ahir per la tarda, vaig donar la que havia estat cancel·lada pel culpa del tifó la setmana passada. Aquesta era una xerrada que m'havien demanat donar per la jornada de portes obertes que feien al departament de Ciències de la Terra de NTNU. Sobre "l'Univers invisible".

La xerrada era per estudiants d'institut que portaven tot el dia fent tota una sèrie d'activitats. Malgrat que pel que vaig sentir, tenen un anglès força bo, un dels estudiants de doctorat anava traduint o resumint el que jo anava dient. Això va fer que la xerrada anès lentament, però potser va ser millor per ells. Tenint en compte que no havia descansat gaire la nit abans, la xerrada va anar molt bé. Els estudiants semblaven molt interessants i atents i em van fer força preguntes, cosa que pel que sembla no és tan habitual. Bé, potser la selecció de fotos era prou atractiva.

Després d'això, feien la jornada de portes obertes en si. Havien muntant quatre telescopis al terrat de l'edifici i també es podia accedir al reflector de 45cm que tenen dins d'una cúpula. No m'hi vaig estar molta estona, perquè estava rebentat, però vaig veure passar molta gent, amb els inevitables joves aficionats a l'astronomia que fiquen el nas per tot arreu.


Crec que després de la feina de setmanes de preparar totes les activitats, els organitzadors devien quedar contents. Com que hi ha un altre tifó no gaire lluny, el temps ha tornat a ser força bo aquests dies i, com a mínim, ahir es podien veure bastant bé Júpiter i tres dels satèl·lits galileans. Tal i com és el cel de Taipei, tota una proesa.

KTV. 2ona part

Com a part del comiat al Simon i la Lisa, ahir a la nit vam anar un altre cop a un KTV. Alguns ens vam passar més de 8 hores en aquella sala; un altre, japonès, va anar directe de l'aeroport al KTV al voltant de mitja nit, i va ser rebut amb una ovació. Tot plegat, una sessió memorable de KTV que crec que serà difícil de superar.

Va ser molt divertit. Apart de fer el mico cantant, vam riure fins a rebentar. Fins i tot després de la primera vegada que hi vaig anar, no m'esperava passar-m'ho tan bé. Aquest era un de diferent i hi havia moltes més cançons angleses i japoneses, i això s'acaba notant.


En fi, si vaig poder cantar Tragedy dels Hanoi Rocks, ja us ho podeu imaginar tot.

L'hora del te

Un dels costums a l'IAA és l'hora del té cap a les 3 de la tarda. És un moment en el que es reuneix la major part de la gent que està per allà, si no és que estan massa ocupats. Hi ha cafè o te per a tots, amb pastes, pastissets o peces de fruita. En alguns dies assenyalats, ja sigui perquè algú celebra alguna cosa, com el naixement d'un fill, per donar la benvinguda a algú o per dir adéu a algú que marxa, la quantitat de menjar pot ser bastant més gran i variada, i la qualitat millor. Com que jo estic en un altre campus, jo em perdo la majoria si no és que he hagut d'anar per alguna xerrada o per raons de tràmits.

Avui dèiem adéu a Simon, un postdoc australià que s'ha estat aquí més d'un any i mig. Un noi amb qui he fet molta amistat, amb ell i amb la seva parella, Lisa, no només per ser un dels "occidentals" del lloc. Així que hi ha hagut la tradicional entrega de records, missatges de bona sort i tot això.

Entre tanta gent com hi ha, és sorprenent la quantitat de persones amb qui he fet amistat que està marxant. És el destí del postdoc. Per casualitats de la vida, en Simon se'n va a fer el següent postdoc a Barcelona.

Però encara ens queda el KTV d'aquesta nit.

Píjiǔ

Ahir em preguntaven si hi havia cervesa a Taiwan. És clar que n'hi ha. Apart dels bars que s'han especialitzat en cervesa belga d'importació, de la de més alta graduació, i d'altres cerveses europees o americanes, també hi ha cervesa feta a Taiwan. En general, les que he tastat són força semblants a una Heineken, potser una mica més fluixes. Hi ha un parell de marques principals, alguna millor que l'altra. Cap d'elles espectacular.

Divendres passat, però, vaig veure'n una força diferent. Pel que vaig saber després és part d'una edició especial feta per un taiwanès amant de la cervesa que fa la seva pròpia cervesa. Una nit n'havia tastat una de 14 graus que havia preparat pel desè aniversari del bar on érem. Aquesta té alguna cosa més

una llicència Creative Commons. Fins i tot, té un número de versió: 3.2. Una cervesa de codi obert. No estava gent malament, tipus belga, però amb un gust diferent. Crec que no pots instal.lar-hi Linux... encara.

Aigua

No, el tifó no se m'ha emportat al mar, només que porto uns dies massa ocupat com per recordar-me d'escriure alguna coseta. Ara crec que ja m'he tret de sobre les coses més urgents.

Avui hem tornat a veure el Sol. Ja feia dies que només vèiem núvols. Aquesta tarda, però, hi havia una posta de Sol molt maca. El tifó ja ha passat i ara va lentament camí del sud del Japó. Ahir pel matí encara va estar plovent una mica fort; més suau i a estones la resta del dia.

Quin fart de ploure aquests darrers dies. He vist en un diari que calculen que a les zones muntanyoses ha caigut un metre d'aigua en tres dies!. I mirant el mapa de precipitacions, diria que a Taipei potser han caigut 800mm. Dóna una idea de l'escala del fenomen. Al final, com que la part central del tifó no va passar per Taipei, el vent no va ser molt fort, segons diuen. Però he vist fotos de les destrosses que ha fet per l'illa. Cinc o sis morts, algun pont caigut, rius a vessar. La natura no fa bromes.

Sinlaku

Ja el tenim a sobre. El tifó Sinlaku ha tocat terra o deu estar a punt de fer-ho. És bastant gran i s'ha passat uns quants dies acostant-se, perquè va avançant molt lentament. Segons les prediccions, demà serà el dia gros, per dir-ho d'alguna manera.


Això sí, he assistit a uns canvis de temps molt curiosos. Tan aviat plovia a bots i barrals durant 3 minuts, per deixar de fer-ho, llavors una pluja fineta durant una estona, una altra dutxa, qualsevol cosa. O com per exemple ahir a la tarda, uns espectacles als núvols impressionants: canvis de color de vermell a porpra, després blau, per acabar en gris, en pocs minuts; cortines d'aigua que no et deixen veure res més enllà de 10 metres i, pocs segons després, una visibilitat gairebé total.

La xerrada que havia de donar avui ha estat posposada a la setmana que ve. Hi ha una alerta de tifó i han cancel·lat tot el que volien fer. Així que, després de comprar una mica més de menjar aquest migdia, em passaré el cap de setmana tancat a casa. Avui s'ha passat tot el dia plovent i, tot i que encara no fa gaire vent, no fa gràcia passejar amb aquest temps.

A més, la veritat és que tinc feina de sobres per mantenir-me ocupat més d'un dia.

Segon

Aquesta tarda he experimentat el segon terratrèmol des que vaig arribar a Taiwan. Aquesta vegada estava a la meva oficina. 6.1 també. L'edifici s'ha gronxat suaument com un bressol. I un altre cop la sensació de vaivé que triga una estona en desaparèixer. La gent?, no en fan cap cas. La veritat és que mentres siguin així no n'hi ha per tant.

Ara, a veure si el tifó que hi ha a prop ve cap aquí o no. Ja ho semblava, perquè aquests darrers tres o quatre dies hi havia un cel molt clar i un temps preciós. Aquest vespre hi havia una pluja molt curiosa. Fina, però constant, amb el cel a sobre gairebé clar del tot. Estem entretinguts.

Comunicacions

Ja fa uns dies, i ara no recordo per què, vaig tornar a pensar en com de diferent és ara això de marxar lluny de casa i dels teus per anar a fer l'indi a l'altra banda del món, si ho comparem a com devia ser deu o vint anys enrere.

O potser una mica més, perquè quan vaig estar a Londres aquells mesos, fa una mica més de deu anys, potser era una mica més complicat i car parlar per telèfon (buscar cabines i coses d'aquestes), en aquella època quan els telèfons mòbils eren una cosa reservada a uns pocs. Tot i així, malgrat que la gran majoria de la gent no feia servir gairebé internet, jo ja estava en comunicació freqüent via mail o talk (el que era el xat abans) amb gent de Barcelona. I ja llegia l'Avui per la web. Així que la desconnexió era menor (memorables resums dels partits de l'equip on jugava aleshores).

Ara, te'n vas a l'altre extrem del món i, si vols, pots estar gairebé al dia del que passa per casa, estalviant-te les coses pesades que sempre hi ha. Que si diaris per internet, mail, xats, podcasts, etc. I amb coses com skype, pots parlar amb qui vulguis gairebé de franc (gairebé, perquè la xarxa la pagues).

En comparació amb marxar i no tenir comunicació senzilla amb el lloc d'on véns, amb les cartes o telegrames com a principal comunicació escrita, ara semblaria que és més difícil perdre el contacte amb les teves "arrels". Però no estic tan segur que depengui només de les dificultats en la comunicació. Hi ha una part de voluntat de voler deixar aparcades per un temps moltes coses i provar d'acostumar-se al nou lloc on has arribat. No és fàcil, en principi, assimilar tots els menjars, costums i llengües diferents que et pots trobar, però el primer pas és voler fer-ho. Hi ha molts exemples de gent que no ho vol fer i sempre acaben queixant-se i lamentant-se.

Jo ho porto força bé, penso. Això no vol dir que no faci il·lusió poder tenir dues xerradetes com les que he tingut avui, via skype. Una amb una molt antiga coneixença, multitud d'experiències, baralles i alegries, no recordes la vida sense ell; l'altra, amb una de molt nova que et fa somriure una estoneta. I els petits detalls són importants.

Night markets

Els he mencionat en moltes ocasions, però crec que mai no he acabat de parlar del que aquí coneixen com a night markets, o mercats de nit. De fet, això són, però a la seva manera.

En diverses parts de la ciutat de Taipei, i en altres ciutats, hi ha carrers sencers, generalment estrets, on les botigues estan obertes fins tard. Tard, depèn de cada zona i del dia: fins les 9, les 10, 12. Cada lloc és diferent. Això és bàsicament un night market: un munt de botigues, venent qualsevol cosa, molts i molts llocs on menjar o beure alguna cosa, des de restaurants, a paradetes al mig del carrer. Tot ple de llumetes, molts rètols i gent, rius de gent. Pel que diuen, anar al night market és una de les aficions més esteses a Taiwan. I de veritat que ho sembla.


No sé quants hi ha a Taipei. Alguns, com el de Shilin, són molt famosos i surten a totes les guies. Altres, com els de Gongguan i Shida o Jinmei, prop d'on estic, no tan famosos, però això no vol dir que estiguin buits, tot el contrari. També vaig estar en un a Keelung. Tots tenen les seves semblances i les seves diferències. Són llocs on pots comprar qualsevol cosa, aparentment. Sobretot, llocs on pots provar plats boníssims, malgrat que l'entorn no ho faci pensar. Així que vas provant el stinky tofu, bubble tea, tota mena de dumplings, fregits, truites d'ostra taiwanesa i tantes coses més de les que he parlat. Llocs on tries que vols menjar i ho posen a l'olla davant teu. Tot fent cua i esquivant a la gent que va i ve, és clar.


Quan vaig estar a la Xina, a Jiayuguan també en tenien un, però en comparació amb els de Taiwan no era gran cosa. Suposo que en ciutats més grans deu ser diferent.

Ara que hi penso, fa dies que no hi anem a cap, apart de sopar en algun restaurant proper. Bé, no crec que triguem gaire més.

Tormenta

No sé sap mai per on començarà. Et penses que vas a parlar d'una cosa i que no durarà gaire i, de sobte, et trobes en mig d'un camí ple de possibilitats i vies per prendre. I malgrat que sempre és una mica fosc i sospites que moltes de les rutes que podries prendre no portaran enlloc, és sempre molt excitant seguir-les fins trobar aquell obstacle que t'impedeix continuar endavant.

Això és el que ens va passar ahir, a un postdoc francès que porta a l'IAA uns cinc anys i a mi. Hi volia parlar per raó d'una proposta que estàvem rumiant d'enviar per observar amb el SMA (Sub-Millimeter Array), en un camp en el que jo no hi tinc gaire experiència. Ens hi vam estar dues hores, perquè en el procés d'entendre què es volia fer, si es podia fer o no, què se'n podria treure, van començar a sorgir idees, relacionades o no amb la idea inicial, d'altres coses que es podrien provar. En vam sortir amb dues o tres idees que havíem de seguir explorant, i no teníem escrit més que uns quants gargots i notes, res realment definit ni completament pensat.

No sé què en sortirà de tot plegat, segurament no gaire —avui ja hem vist que una idea ja la podem anar aparcant—, però hi ha poques coses més atractives que una bona tormenta d'idees. És el principi d'un camí que no saps mai on et pot portar. Fet i fet, aquest era un dels objectius de venir-me tan lluny.

Tornada

Per acabar ja, el viatge de tornada va començar agafant el tren de Jiayuguan a Lanzhou. Un altre cop lliteres, però amb un accés menys caòtic que en el viatge d'anada. Vaig tornar a adormir-me molt ràpidament i ho vaig continuar fent, malgrat que en alguna de les lliteres al voltant meu hi havia algú roncant que el devien sentir des de Beijing. Però estava massa cansat per a què m'afectés.

Quan vam arribar a Lanzhou, vam tornar a l'hotel on havíem deixat les nostres maletes a la vinguda, per esmorzar en el restaurant. Era l'opció més senzilla. Tot i tornar a ser majoritàriament un esmorzar xinès, hi havia alguna cosa dolça, i llet, que després d'una setmana esmorzant que semblava que estàvem dinant, em van saber a glòria. Això dels esmorzars xinesos és tot un altre món.

La part més aventurera de la tornada va ser a l'hora d'agafar els taxis per anar a l'aeroport, que es troba un tros lluny de la ciutat. Érem un grup de prop de 20 persones, entre taiwanesos, coreans i algun altre. Vam agafar sis taxis, de manera que hi hagués, com a mínim, un parlant de xinès en cada un. Jo anava en el darrer, amb un noi filipí i un altre de malai d'ascendència xinesa. Així que el nostre convoi va començar la ruta, jo tenia una mica menys de dues hores abans del meu vol, i aviat vam veure que trigaríem a sortir del caos circulatori d'aquella ciutat.


A l'estona, però, era força clar que no estàvem seguint la ruta que vam prendre a l'arribada: anàvem en la direcció correcta, és a dir cap a l'oest, però no havíem creuat el riu encara ni pres l'autopista pel desert. Quan el noi malai li ho va dir al conductor, van començar una conversa ben curiosa. No era gaire clar si discutien o és com parlen, com de vegades passa. El conductor va dir que hi havia dues rutes a l'aeroport. I per què va agafar aquesta?. No ho sé, després vam suposar que per estalviar-se diners del peatge segurament. El viatge va tenir els seus al.licients: ens vam aturar en una gasolinera per repostar —i com que el taxi portava gas comprimit, vam haver d'esperar-nos drets fora del cotxe, per seguretat, només hauria faltat això&mdash i un altre cop perquè un dels taxis inflés les rodes (així en calent). Vam poder veure també la part més industrial i pobre de Lanzhou. Tant, que el noi filipí va comentar en un moment que creuàvem uns carrers, mig en obres, enfangats i amb cases d'aspecte ben humil, que allò semblava un dels pitjors barris de Manila. A més, hi havia un smog terrible que donava a tot el conjunt una impressió de brutícia i pol·lució ben diferent de la sensació de netedat del viatge de vinguda.

Al final, però, vam connectar amb l'autopista de l'aeroport i quan ja pensava que no arribaríem mai a l'aeroport, allà ens vam trobar; amb prou temps per fer la facturació i acomiadar-nos dels altres grups. Clar que llavors ens vam haver d'esperar una hora i escaig extra perquè havien tancat l'aeroport de Changsha. Em va valer per tornar a gaudir d'una altra exhibició de com col·lar-se per part de la població local i per apreciar les habilitats per bloquejar d'una de les estudiants taiwaneses (com un tight end de la NFL).

Però no hi va haver més problemes. La zona de maletes de Changsha en la terminals de vols domèstics era literalment una bogeria —no us vull explicar com estava d'atapeït i de "regat" el lavabo d'homes—, amb gent per tot arreu, i vés a saber quants manguis entre ells. Però controlaven que les maletes que agafaves fossin les teves. En canvi, la terminal internacional era la definició de pau i tranquil·litat. Semblava un hospital.

D'allà a Hong Kong, en un vol plàcid acompanyat per una bellíssima posta de Sol i l'espectacle dels núvols amb tormenta en la distància (es podien veure els llampecs amb tota claredat dins del núvol). I per acabar, sopar a Hong Kong mentres fèiem temps. Una mena de dumplings amb bubble tea per beure. Em van agradar força.


En arribar a Taiwan, i gràcies als estudiants em va ser fàcil agafar un taxi fins a casa, em trobava realment cansat, pel viatge i per tantes coses viscudes en tants pocs dies. Un viatge realment interessant.

A més, ha donat per molt al blog, oi?

Passaports

Estic segur que la peculiar situació internacional de Taiwan fa que hi hagi un munt de procediments i situacions curiosos, estranys o simplement ridículs en les seves interaccions amb la Xina i altres països del món. Ho dic perquè ja n'he viscut uns quants.

Els ciutadans de la ROC (República de la Xina) tenen dos passaports. Un és el passaport que fan servir quan van pel món, Hong Kong inclós. De tapes verd fosc, crec recordar, és un passaport normal. Però si han de viatjar a la Xina, no el poden fer servir i llavors porten com a identificació una mena de passaport, expedit a Hong Kong, de cobertes verd clar que és el que han d'ensenyar a la policia xinesa. Diria que els habitants de Hong Kong tenen una cosa semblant. Evidentment, els dos documents tenen números diferents.

Doncs així que ens trobàvem a l'aeroport de Chengdu, tornant a facturar les maletes per volar cap a Lanzhou, que quatre dels estudiants taiwanesos que venien amb mi van descobrir que, per error de l'agència de viatges, els seus bitllets electrònics portaven el número del passaport taiwanès. Millor dit, la dona amb cara de pomes agres que feia la facturació els ho va dir, va agegir que no reconeixien aquell número i que ja s'hi podien posar fulles.

Afortunadament, en aquests temps d'internet i els bitllets electrònics, van poder trucar a Taiwan i demanar-los que canviessin els números. Ja dins del temps en què s'hauria hagut de tancar la facturació (però era la Xina i ja se sap), van tornar a anar al mateix mostrador i la mateixa dona els va facturar les maletes sense dir res. És clar que han de remarcar el que volen, oi?. Com si no ho sabéssim. I ho dic perquè el meu nom estava equivocat en tots els bitllets electrònics que tenia (havien intercanviat l'erra per la te) i ningú hi va parar la més mínima atenció. Per una banda, és normal tenint en compte els diferents alfabets, la veritat és que els costa, però per una altra, tant els fot, no m'han de demostrar res.

El més divertit va ser que a l'hora de facturar en el vol de tornada a Hong Kong, els estudiants van ensenyar el document xinès a la noia de la línia aèria i aquesta els va dir que no, que no, que volia l'altre. Però van haver d'ensenyar el xinès just després per creuar el darrer control. Ah, aquesta gent no-nacionalista.

Nit de pluja

Petites coses. Ahir per la nit, va començar a ploure, bastant fort. No és res que no hagi vist abans, però crec que feia moltes setmanes que no sentia ploure que no fos per la tarda. De fet, en un principi, vaig dubtar si el soroll que sentia era la pluja caient sobre el sostre del meu balcó o potser algun camió. I ben fort que va caure. Potser durant una mitja hora, va caure una pluja torrencial, com les moltes que ja he vist per aquí. Després d'un dia ennuvolat i gris, no m'imaginava que acabaria plovent. Avui pel matí ha continuat plovent una bona estona, i també feia molts dies que no teníem un dia tan boirós com avui. Semblava que em trobés en un altre lloc i en un altra època de l'any, perquè les temperatures també han baixat una mica.


Però tornant ahir a la nit, el carrer es va convertir de cop en una espècie de riu i els cotxes i autobusos esquitxaven per tot arreu. Va deixar de ploure abans de mitjanit, mentres jo estava acabant de llegir, realment devorant, un llibre del Raymond Chandler (The Lady in the Lake, la dama del llac). Imaginar que Marlowe és Bogart, seguir l'acció característica de les novel·les de Chandler i gaudir dels sempre excel·lents diàlegs i girs de l'argument no poden tenir un millor fons que el soroll dels pneumàtics dels cotxes rodant per sobre de l'asfalt mullat. No importa que no sigui a Los Angeles, et queda aquella sensació vital i distant a la vegada, amb un cert toc de solitud i buidor, que una bona pel·lícula de cine negre dels 40 sempre acaba donant.

Eclipsi

Cap a quarts de set, va començar l'eclipsi, amb la seqüència ja habitual que es veu en un de parcial. Tot i així, notava com l'excitació s'anava apoderant de mi. I suposo que de tothom. Durant la següent hora, cada cop hi havia menys disc solar a la vista i s'anava notant un progressiu enfosquiment a l'aire al nostre voltant. L'emoció va arribar al seu punt més alt quan l'eclipsi va arribar al màxim. Quina diferència!. Poder mirar amb els ulls nus cap al Sol i veure el disc negre de la Lluna envoltat per la corona fulgurant del Sol. Molt a prop, Mercuri i Venus, molt brillant. Vaig fer un parell de fotos, però no són gaire bones


Però aquesta, que he aconseguit de la gent del grup que estava amb mi, potser dóna una idea millor.

No hi havia foscor total, sobretot perquè tot l'horitzó, que podíem veure completament amb tota claredat, estava il·luminat. Hi havia doncs una il·luminació molt estranya, de sota cap amunt. Al mateix temps, tot semblava molt calmat. No puc dir si era jo mateix o potser sí que els pocs ocells que hi podia haver havien callar. El que recordo és una sensació de serenitat molt gran, mentres jo esclatava interiorment. Era un fenomen que havia volgut veure des de feia molts anys i finalment el podia contemplar. Pot semblar una mica ridícul, però vaig sentir-me travessat per tota mena d'emocions i de records. Una experiència realment espectacular i única, i crec que es fàcil d'entendre que afectés tant als pobles de l'antiguitat. Fins i tot, sabent el que és i gaudint i interpretant tot el que es podia veure, no em vaig poder escapar de la sensació d'enormitat que hi observava.

De sobte, un raig va trencar la vora del disc negre i vam haver de tornar a posar-nos les lents fosques. L'ocultació havia passat i l'eclipsi anava de baixada. Dos minuts que havien durant tant i, a la vegada, tan poc.En aquell moment, diria que hi va haver un esclat general d'eufòria entre la gent, i tot va ser comentar-ho, fer-se fotos, coses d'aquestes. Compartir l'experiència. Alegria.

Desafortunadament, una hora després, el meu autobús havia de marxar per tornar a Jiayuguan a agafar el tren que ens tornaria a Lanzhou. Darreres fotos, molts i molts comiats. Moltes sensacions entremesclades i darreres mirades inoblidables. La posta de Sol que ens va acompanyar al principi del viatge de tornada va ser un bell punt final a un dia molt intens.