Quan vam arribar a Lanzhou, vam tornar a l'hotel on havíem deixat les nostres maletes a la vinguda, per esmorzar en el restaurant. Era l'opció més senzilla. Tot i tornar a ser majoritàriament un esmorzar xinès, hi havia alguna cosa dolça, i llet, que després d'una setmana esmorzant que semblava que estàvem dinant, em van saber a glòria. Això dels esmorzars xinesos és tot un altre món.
La part més aventurera de la tornada va ser a l'hora d'agafar els taxis per anar a l'aeroport, que es troba un tros lluny de la ciutat. Érem un grup de prop de 20 persones, entre taiwanesos, coreans i algun altre. Vam agafar sis taxis, de manera que hi hagués, com a mínim, un parlant de xinès en cada un. Jo anava en el darrer, amb un noi filipí i un altre de malai d'ascendència xinesa. Així que el nostre convoi va començar la ruta, jo tenia una mica menys de dues hores abans del meu vol, i aviat vam veure que trigaríem a sortir del caos circulatori d'aquella ciutat.
A l'estona, però, era força clar que no estàvem seguint la ruta que vam prendre a l'arribada: anàvem en la direcció correcta, és a dir cap a l'oest, però no havíem creuat el riu encara ni pres l'autopista pel desert. Quan el noi malai li ho va dir al conductor, van començar una conversa ben curiosa. No era gaire clar si discutien o és com parlen, com de vegades passa. El conductor va dir que hi havia dues rutes a l'aeroport. I per què va agafar aquesta?. No ho sé, després vam suposar que per estalviar-se diners del peatge segurament. El viatge va tenir els seus al.licients: ens vam aturar en una gasolinera per repostar —i com que el taxi portava gas comprimit, vam haver d'esperar-nos drets fora del cotxe, per seguretat, només hauria faltat això&mdash i un altre cop perquè un dels taxis inflés les rodes (així en calent). Vam poder veure també la part més industrial i pobre de Lanzhou. Tant, que el noi filipí va comentar en un moment que creuàvem uns carrers, mig en obres, enfangats i amb cases d'aspecte ben humil, que allò semblava un dels pitjors barris de Manila. A més, hi havia un smog terrible que donava a tot el conjunt una impressió de brutícia i pol·lució ben diferent de la sensació de netedat del viatge de vinguda.
Al final, però, vam connectar amb l'autopista de l'aeroport i quan ja pensava que no arribaríem mai a l'aeroport, allà ens vam trobar; amb prou temps per fer la facturació i acomiadar-nos dels altres grups. Clar que llavors ens vam haver d'esperar una hora i escaig extra perquè havien tancat l'aeroport de Changsha. Em va valer per tornar a gaudir d'una altra exhibició de com col·lar-se per part de la població local i per apreciar les habilitats per bloquejar d'una de les estudiants taiwaneses (com un tight end de la NFL).
Però no hi va haver més problemes. La zona de maletes de Changsha en la terminals de vols domèstics era literalment una bogeria —no us vull explicar com estava d'atapeït i de "regat" el lavabo d'homes—, amb gent per tot arreu, i vés a saber quants manguis entre ells. Però controlaven que les maletes que agafaves fossin les teves. En canvi, la terminal internacional era la definició de pau i tranquil·litat. Semblava un hospital.
D'allà a Hong Kong, en un vol plàcid acompanyat per una bellíssima posta de Sol i l'espectacle dels núvols amb tormenta en la distància (es podien veure els llampecs amb tota claredat dins del núvol). I per acabar, sopar a Hong Kong mentres fèiem temps. Una mena de dumplings amb bubble tea per beure. Em van agradar força.
En arribar a Taiwan, i gràcies als estudiants em va ser fàcil agafar un taxi fins a casa, em trobava realment cansat, pel viatge i per tantes coses viscudes en tants pocs dies. Un viatge realment interessant.
A més, ha donat per molt al blog, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada