Comunicacions

Ja fa uns dies, i ara no recordo per què, vaig tornar a pensar en com de diferent és ara això de marxar lluny de casa i dels teus per anar a fer l'indi a l'altra banda del món, si ho comparem a com devia ser deu o vint anys enrere.

O potser una mica més, perquè quan vaig estar a Londres aquells mesos, fa una mica més de deu anys, potser era una mica més complicat i car parlar per telèfon (buscar cabines i coses d'aquestes), en aquella època quan els telèfons mòbils eren una cosa reservada a uns pocs. Tot i així, malgrat que la gran majoria de la gent no feia servir gairebé internet, jo ja estava en comunicació freqüent via mail o talk (el que era el xat abans) amb gent de Barcelona. I ja llegia l'Avui per la web. Així que la desconnexió era menor (memorables resums dels partits de l'equip on jugava aleshores).

Ara, te'n vas a l'altre extrem del món i, si vols, pots estar gairebé al dia del que passa per casa, estalviant-te les coses pesades que sempre hi ha. Que si diaris per internet, mail, xats, podcasts, etc. I amb coses com skype, pots parlar amb qui vulguis gairebé de franc (gairebé, perquè la xarxa la pagues).

En comparació amb marxar i no tenir comunicació senzilla amb el lloc d'on véns, amb les cartes o telegrames com a principal comunicació escrita, ara semblaria que és més difícil perdre el contacte amb les teves "arrels". Però no estic tan segur que depengui només de les dificultats en la comunicació. Hi ha una part de voluntat de voler deixar aparcades per un temps moltes coses i provar d'acostumar-se al nou lloc on has arribat. No és fàcil, en principi, assimilar tots els menjars, costums i llengües diferents que et pots trobar, però el primer pas és voler fer-ho. Hi ha molts exemples de gent que no ho vol fer i sempre acaben queixant-se i lamentant-se.

Jo ho porto força bé, penso. Això no vol dir que no faci il·lusió poder tenir dues xerradetes com les que he tingut avui, via skype. Una amb una molt antiga coneixença, multitud d'experiències, baralles i alegries, no recordes la vida sense ell; l'altra, amb una de molt nova que et fa somriure una estoneta. I els petits detalls són importants.