Cap a l'eclipsi

Bé, potser que vagi acabant amb aquesta sèrie interminable d'històries sobre el meu viatge a la Xina. Així doncs, el darrer dia, després de visitar el punt final de la muralla, vam tornar a l'hotel, els que havíem de marxar aquell dia en tren vam deixar les nostre habitacions, vam dinar i ens vam ficar als autobusos per anar a Jinta, on teníem els permisos per veure l'eclipsi. Els dies previs ens havien demanat un parell de cops tota la documentació per, suposo, afegir-nos a la llista de gent a la qual se la permetia accedir al lloc. Seguretat, que en diuen. Tampoc no deixaven portar cap aparell amb GPS i ens vam preguntar no sé quants cops si en teníem cap. La meva resposta era sempre: el més avançat que porto a sobre és el meu rellotge.

El viatge en autobús per terrenys gairebé del tot desèrtics, sobretot a la part final, va ser una altra demostració de l'estat de les carreteres (no tan dolent com es podria imaginar) i de l'estil de conducció general. Caòtic.



Abans d'arribar a Jinta vam estar una bona estona aturats en un control general que havia al mig de la carretera. S'hi havien aplegat un munt d'autobusos, els representats dels quals havien d'anar fins a unes taules de càmping que havien posat sota uns para-sols on es trobaven els policies que feien els controls. Tot va anar bé fins a Jinta on semblava que no haurien de deixar passar el nostre autobús, quan l'altre del mateix grup havia passat sense problemes. Després d'una estona, va venir una policia que va fer alguna cosa i vam seguir endavant uns 500 metres, on un altre control tampoc no ens volia deixar passar. Al poc, però, va arribar la mateixa policia i ens van deixar anar fins a la zona d'aparcament d'autobusos. Els comentaris d'alguns dels taiwanesos d'això només passa a la Xina em va fer preguntar-los què havia passat, perquè és clar, jo no entenia res. En el primer control, sembla que el nostre autobús malgrat tenir els permisos en regla de la gent, no tenia permís per aparcar. En el segon, van trobar que no tenia el segell que tocava en els papers que feia dos minuts que els havien donat. En fi.


Així que vam aparcar, la gent va començar a muntar els telescopis i els trípodes per a les càmeres

i ens vam disposar a esperar-nos un parell d'hores abans no comencés l'eclipsi. Mentrestant, doncs a fer fotos, a anar amunt i avall —tampoc no em van deixar anar a veure un petit embassament que hi havia allà a la vora; massa occidental pel meu bé, crec— i a amagar-nos del Sol que picava fort a aquella hora de la tarda. Per sort teníem de menjar i veure, i entre bromes d'uns, històries dels altres, no es va fer gaire pesat.