Tots al tren

I llavors vam haver d'anar cap a l'estació. Ja a l'entrada, quan havíem de passar les bosses pels scanners, hi havia força xivarri, però un cop a la sala d'espera, allò semblava un galliner. Tampoc res de l'altre món. La part divertida va venir quan van anunciar el nostre tren.

Es van fer un parell de cues per passar per davant dels controladors de bitllets i vaig assistir a l'estil de fer cues a la Xina, que és, diguem, relaxat. Qui no és cola és perquè no vol. I sense cap mena de vergonya, amb tota la parsimònia imaginable. Hi havia un paio amb un megàfon posant ordre, esgargamellant-se, que per un moment semblava que anés a saltar sobre la gent. I amb raó. Però un cop passada l'entrada, allò ja va ser com en aquelles pel·lícules sobre Àsia quan la gent fuig perquè hi ha la invasió d'un o altre exèrcit. Gent per tot arreu, corrent, empenyent-se, amb les maletes per aquí o per allà. Realment un assalt de les andanes. Nosaltres teníem el lloc reservat, lliteres; no sé si la gent corria per agafar un seient o és que és l'estil.

I el nostre grup liderat per una noia amb una barra on anava lligada una bandereta blava, allà al mig. Hilarant. Vam pujar a l'andana i vam buscar el nostre vagó sense més problemes. No vaig veure coses més rares, tot i que al tornar em van dir que han arribat a veure gent entrar per les finestres en alguna ocasió. Jo, no.

Una curiositat, per controlar el personal, abans de pujar al vagó et donen una targeta a canvi del teu ticket. Quan és hora de baixar, fan el canvi invers. La revisora porta una carpeta força gran amb la "col·lecció de cromos". Els vagons de lliteres no estan compartimentats. Potser això dóna encara menys intimitat, però crec que és més saludable que aquells compartiments on s'acumulen els efluvis personals.

A mi em va tocar la llitera de sota de tot. La col·locació de les maletes va tenir la seva història, perquè us podeu imaginar que a l'interior dels vagons també hi havia gent inquieta. Però ho vam fer força bé. Jo vaig adormir-me molt depressa, perquè aquell dia m'havia aixecat a quarts de quatre del matí. I vaig dormir molt, bastant més que quan he anat amb la Renfe. És clar, per no variar, no va faltar la fracció de gent que no té més feina que anar amunt i avall tota la nit. I sempre són els mateixos. Ah, la humanitat.