Finals

Durant aquests dies que es jugaven les World Series americanes, a Taiwan també estan jugant les finals de la lliga de beisbol: les Taiwan Series, entre els Lleons i els Elefants. Sembla aquell capítol de Cheers quan aposten pels resultats del futbol americà. Així que segueixen, més o menys, el temps de la temporada americana.


Sembla com si a la televisió sempre hi hagi com a mínim un partit de beisbol en marxa, però no conec els equips, i només n'hi ha cinc o sis. Un dels equips que juguen la final és de Taipei i l'altra nit, cap allà a les 6:30 o les 7, mentre sopàvem en un restaurant proper al campus, hi havia un grup de gent jove que havia acabat de sopar i es mirava el partit entre crits i expressions d'alegria. No d'una manera exagerada, però quan volen fan força soroll.

A qui l'interessi, la sèrie està ara mateix empatada 2-2.

Set

Ja que vaig de recordatoris darrerament. Avui ja fa set anys des que vam fer la representació i ens van donar un títol i un paperet!. Mentalment, però, ja havíem acabat feia mes i mig, i es notava en totes les celebracions que vam fer. Com han canviat algunes coses en aquest temps. Ja és el que acostuma a passar quan es tanca una etapa i es comença una altra.

I com ens ha passat massa vegades —per culpa meva, que sempre estic en una altra banda— no podrem fer la commemoració com cal. Bé, ja la farem tard o d'hora.

Introduccions

Com suposo que ja devia comentar en alguna ocasió, al poc d'arribar a Taiwan, Chien Chou, l'estudiant que compartia la meva oficina amb mi, em va escriure una llista de caràcters xinesos, més la seva pronunciació aproximada, relacionats amb el menjar.


No era una llista gaire llarga i tampoc no tenia gaire varietat, però em va servir en un principi per poder mirar un menú i poder distingir els ingredients principals dels plats oferts, que si arrós o fideus, quin tipus de carn o si era peix, que em podrien fer una mica més fàcil triar. Evidentment, això només permet fer-se una idea aproximada de què estàs demanant, però també hi ha la sort que no hi acostuma a haver les llargues descripcions de plats que estan tan de moda per Occident.

Amb el temps, he augmentat una micona el meu vocabulari, però es pot dir que aquesta va ser la meva primera classe de xinès a Taiwan.

Mig any

Avui m'he aixecat i m'he adonat que ja fa sis mesos que vaig marxar de Barcelona per venir-me a Taipei. Si es compten, són un bon grapat de dies. El temps passa de pressa i no ho sembla pas, oi?. Sobretot al principi. Bé, no hi ha hagut gaire més que potser aturar-se a pensar per uns segons quantes coses han passat en totes aquestes setmanes. I ara, a seguir afegint-hi.

Llumenetes

Llegint L'estrella amb cua he trobat aquest parell de paràgrafs descrivint els efectes que amb la llum de les espelmes, o també amb bombetes per les generacions més modernes com jo mateix, un pot arribar a observar :

I si un se les mira amb els ulls mig aclucats ne veu sortir unes estries lluminoses que s'escurcen o dilaten encara més, segons acluqueu més fort els ulls...

I que si els acluqueu amb intensitat alterna, ara més l'un que l'altre, les aspes lluminoses sembla que dansin, decantant-se ara cap ací, ara cap allà.

Ja podeu parlar d'identificar-se amb la història!. Era el nostre esport favorit en certa època, en certs moments i en certs llocs.

Notícies

Una de les coses que no he aconseguit fer del tot fins ara, és seguir les notícies locals amb una certa regularitat. És veritat que l'idioma és una barrera, però hi ha com a mínim un parell de diaris en anglès a la venda (i els seus respectius llocs web). El fet és que com tendeixo a seguir les notícies per internet, doncs no he canviat gaire de costums.

Això pot estar bé, a base de planes web, podcasts i coses d'aquestes pots estar en contacte amb notícies de casa o d'altres llocs del món (és el que té seguir alguna cosa de la BBC), però corres el risc de no arribar a saber què estar passant a pocs metres d'on vius. Per raons òbvies, ja sé on anar a buscar informacions sobre alertes de tifons, apart que sempre hi ha algú que t'ho acaba dient. Però de la resta, no me n'arriba massa informació.

Tampoc no cal capficar-se gaire. Crec que és només una qüestió de temps. Al principi d'arribar a un lloc tan llunyà, no saps gaire de la situació política o social, i la majoria de noms de persones i de llocs no et diuen res de res. És potser quan ja portes un temps al país que comences a distingir les fonts, on passen les coses, com reacciona la gent. Una cosa semblant em va passar a Columbus. Així que suposo que tard o d'hora aniré submergint-me més i més en el que passa per aquesta illa i el seu voltant. És una part més del procés.

Centre comercial

Avui m'he acostat a l'edifici 101. Apart de provar quina línia d'autobús em pot portar fins allà sense haver d'agafar el metro, potser era hora de fer-hi una visita. No he pujat dalt de la torre, tot i que segurament hi hauria una bona vista, perquè no tenia ganes de fer cua i era una mica tard. Total, tinc un munt de dies per fer-ho.


Així que he fet un passeig pel centre comercial que hi ha als peus de la torre. Com podeu imaginar, sota un edifici tan alt, el centre comercial també és ben gran. I típic. Tot de botigues multinacionals, els terres immaculats, tot de llumetes i amples espais dedicats al no-res. No gaire diferent de qualsevol mall americà o europeu. No sé per què, però aquests llocs em buiden emocionalment i acabo sentint-me gairebé brut.


Però he fet un descobriment molt interessant amb la llibreria Page One que té una oferta de llibres en anglès que no te l'acabes. Crec que no passaré problemes per falta de lectura. I per no perdre el costum, hi he fet dues adquisicions.

El punt divertit ha estat entrar en una botiga de joguines —ja se sap, s'acosta Nadal i és hora de buscar idees pels petits— en una altra planta. Vist en perspectiva era inevitable, però fins que no ho he tingut al davant no m'ho esperava: tan a prop del Japó, no és gens estrany trobar-hi robots i tot de figuretes de manga. Per un moment he tingut un viatge al 1978 o 1979, era post-Star Wars i en ple Mazinger Z, quan els meus avis van tornar d'un viatge al Japó i ens van portar un robot d'alguna sèrie popular per allà, però que nosaltres no coneixíem. Com ens fascinava l'empaquetat japonès.

Bé, doncs, de Mazingers en tenien uns quants a la venda

i hi he vist el mateix robot que deu estar encara per casa. Podia contemplar com aquell nen de fa tants anys somreia per dins.

Amunt

M'hi va fer adonar un dels investigadors d'aquí, d'origen hongarès, farà un parell de setmanes. Ell estava parlant amb algú altre sobre menjar i va dir que és curiós però a Europa, als Estats Units, a Occident, no està gens ben vist aixecar el plat de la taula i acostar-se'l a la boca. Que ha de ser la cullera o la forquilla qui ha de moure's. En canvi, aquí és ben comú veure la gent menjant amb el bol amb la sopa a mitja alçada o, sobre tot, el bol amb l'arròs del qual vas agafant petites quantitats i barrejant-les amb altres coses. I jo m'incloc en el grup.

Cert, són costums ben diferents, però a mi no m'havien sorprès el més mínim.

Per dinar

Avui he anat al que aquí anomenen Lunch Talk, és a dir, una xerrada a l'hora de dinar. Aquestes xerrades es diferencien del Colloqiums en dues coses: se suposa que són molt més informals i de durada més reduïda; i tenen l'afegit, si t'hi apuntes amb prou temps —el límit acostuma a ser dues hores abans— que pots tenir una lunchbox de franc per cruspir-te-la allà mateix. És una manera de promocionar que la gent hi vagi. No tothom s'hi apunta, perquè pot ser complicat anar menjant i fer cas del que s'explica, però trobo que tampoc no és tant difícil si tens un lloc on recolzar la caixa. A més, en algunes ocasions, les lunchboxes estan força bé. Darrerament, estem en una bona ratxa.

Avui ha estat divertit, perquè un dels titulars, que acostuma a portar-se el seu propi menjar, ha aparegut quan la xerrada acabava de començar portant una d'aquelles planxes elèctriques que pots fer servir per torrar panets o potser cuinar salsitxes. L'ha plantada al seu costat de la taula, l'ha connectada i a esperar que es fes la mena de panada que hi ha posat.

Ja estic frisant pel dia que algú aparegui amb una barbacoa.

Camionetes blaves

Aquí teniu dos exemples dels característics petits camions, gairebé furgonetes, que es poden veure per Taipei, a tota hora i a qualsevol lloc.

Les cabines són de color blau i són relativament petits. Pel que em sembla, són fets servir per reparadors, repartidors o diverses menes de transport de material. Generalment, els repartidors amb cambres frigorífiques no porten aquests colors, però també n'he vist alguns. I no és que siguin tots del mateix fabricant, perquè n'he vist d'uns quants diferents (malgrat que en un principi pensava que eren tots Mitsubishi).

A mi em fan força gràcia, no sé per què. Tenen un aspecte molt asiàtic, i no és per les lletres. Massa pel·lícules, potser. Com us podeu imaginar, els pots veure passant rabent al teu costat, transportant qualsevol cosa i movent-se d'una banda a l'altra del carrer.

Escriptura

Llegia la setmana passada en algun lloc de la web que el nombre de síl·labes possibles en mandarí era aproximadament unes 1700, força menys que l'anglès (unes 8000) i suposo que altres llengües indoeuropees. No sé si hi tenen en compte els tons, però el cert és que és una cosa que notes de seguida. I fa treballar la memòria molt durament.

També hi llegia que aprofitant això, un escriptor xinès, Zhao Yuanren, havia escrit un llibre on només es feia servir el so shi (amb diferents tons, pot ser ésser, deu, pedra, lleó, etc). El resultat és un llibre que es pot llegir, perquè els caràcters són diferents, però és impossible d'entendre si es llegeix en veu alta. Casualment, un parell de dies després, mentres sopava amb gent del meu grup d'aquí, un dels estudiants somreia mentres llegia el diari i, en preguntar-li per què, em va ensenyar un text curt, de poques línies, que era un exemple del mateix. I sí, hi vaig poder reconèixer uns quants caràcters coneguts que sonen com shi.

En fi, això és com aquells llibres en francès del Perec —tot un llibre sense fer servir la lletra e, que és la més freqüent en francès, o un on l'única vocal que es fa servir és la lletra e— o tants altres experiments. Una constant humana; ens agrada jugar amb el llenguatge i no estem gaire bé del cap.

Màscares

Les porten quan van en moto, cosa força comprensible amb la pol·lució que hi pot arribar a haver i tot el fum de cotxes i motos que deuen tragar. També recomanen, o potser exigeixen, portar-les al metro en cas de tenir la grip —cosa que també té bastant de sentit. N'he vist a gent que semblava estar un mica encostipada i n'he vist a gent que la porta sempre i a tot hora. Algunes són ben lletges, d'altres són iguals a les que porten als hospitals, d'altres tenen tota mena de dissenys, colorets i figures.


Però no sé per què, no m'hi acabo d'acostumar. Els que les porten sempre em fan la impressió de ser bastant maniàtics. I per molt que sigui una mesura de precaució, sobretot des de tot l'episodi de la febre aviar, veure a gent estossegant i tenint aquestes peces de roba a la boca em fa preguntar si no seran encara més un focus d'infecció.

En fi, per ara el temps tampoc no ha estat per encostipar-se de mala manera. Aquí encara tenim temperatures de finals d'estiu.

Nuvis

Ahir, quan vam fer l'aturada per dinar en la reunió de la que ja us he parlat, vaig sortir un moment a l'exterior de l'edifici després de dinar per gaudir del molt bon temps que feia. Una temperatura molt agradable, amb Sol i un cel predominantment blau. I de sobte, veig una noia vestida de núvia, amb el nuvi al costat (però elles són molt més fàcils de veure amb tot l'embalum del vestit i la faldilla), fent-se fotos a la gespa allà davant. Ja n'havia vist a les 9 del matí quan arribava a la reunió, però no n'havia fet cap cas.

Miro al meu voltant i m'adono que n'hi ha dues o tres parelles més per les escultures de la meva dreta. No, quatre, cinc si compto els que s'estan fent la foto davant del pavelló esportiu. Més a la porta i prop del passeig. Tota una plaga de parelles de nuvis fent-se fotos o buscant lloc on fer-se-les. Sols amb el fotògraf o amb la família. Feia por fins i tot.


Quan marxava, passades les quatre de la tarda, continuava ple de parelles de nuvis i de fotògrafs. No sé què hi devien fer, al pavelló esportiu d'allà davant: un concurs de vestits de núvia?, un concurs de fotografia?, casaments a l'engròs?. Com a mínim, el dia era ideal per fer-se les fotos.

Intensiu

Avui m'he passat més o menys set hores sentint xinès sense parar. Per alguna raó que no acabo d'entendre, així estic del cap suposo, he anat a una reunió d'uns quants astrònoms taiwanesos que estan preparant un gran proposta de diners per a projectes per presentar al govern taiwanès. Ha estat interessant veure els projectes en els que participen, o volen participar, i les quantitats de diners que necessiten o demanen. I en són molts. Però excepte una xerrada, crec que perquè el que la presentava parla millor cantonès, tot ha estat en mandarí. Sort que en la majoria de les xerrades, les transparències estaven en anglès, que si no
hauria estat impossible.

De totes maneres, ha estat molt interessant. Apart de poder distingir uns quants caràcters xinesos, entendre alguna paraula de tant en tant, fins i tot alguna frase senzilla; distingir diferents accents o estils de parlar que fan que a uns els pugui entendre més sons —potser no tant paraules— que a uns altres; i el millor, la gran quantitat de paraules angleses que hi van barrejant. Algunes, com a tot arreu, són tecnicismes. Com que porto uns quants anys en el negoci ho he vist moltíssimes vegades, però no ho acabo de compartir, ja que penso que sempre es pot trobar una paraula tan bona com l'anglesa. Però porto gairebé sis mesos preguntant-me perquè aquí fan servir paraules en anglès que suposo que el xinès té ben establertes des de fa centenars d'anys. Avui n'he sentit exemples espectaculars. I no crec que sigui per la meva presència.

Traduccions

Quantes vegades ens hem trobat que volem traduir una paraula a un altre idioma i ens sembla que no l'acabem de trobar?. Tenint un traductor a la família, ho he vist en més d'una ocasió, fins i tot amb professionals. Dimecres passat vaig assistir a un exemple exagerat d'això. Per causa de la creació d'un nou centre conjunt entre diverses universitats de Taiwan de cara a la utilització d'ALMA, buscaven una traducció per la paraula en anglès Advancement per traduir el nom al xinès. I es van posar a proposar opcions. Com podeu veure a la foto, hi van trobar més de vint maneres diferents.

Evidentment, no us puc dir com de prop estaven o si eren aproximacions més o menys acurades o poètiques. Però em van dir que no només buscaven que s'hi acostés, sinó que sonés bé, fins i tot que tingues una certa qualitat especial. Difícil tot plegat.

Avui m'han dit que l'han trobada finalment. No m'ho semblava dimecres. El més divertit serà l'acrònim que potser acabaran adoptant. En part, serà culpa meva.

Llocs que no veuràs més

És molt curiós com funciona la comunicació per internet. Una mica a ratxes. En aquests darrers tres o quatre dies he pogut parlar, ja sigui via e-mail o per alguna mena de xat, amb gent que vaig conèixer o retrobar als Estats Units. Feia unes quantes setmanes, o mesos en algun cas, que no en sabia res i, de sobte, tots al mateix temps. Sempre és bo posar-se una mica al dia i explicar-se les novetats.

Potser per això vaig recordar un pensament que em va creuar el cap farà un parell de setmanes i en aquell moment vaig pensar que sí que em venien aviat. Posat de manera senzilla: arriba un dia quan estàs com ara jo en un lloc llunyà d'on saps que hauràs de marxar relativament aviat que mires al voltant, als llocs per on potser passes gairebé cada dia, i t'adones que un dia marxaràs i probablement no els veuràs mai més. Llavors em ve un sentiment barreja d'una mica de nostàlgia (cap al futur) i d'incredulitat perquè no sembla que pugui passar una cosa així. El vaig començar a tenir a Columbus quan potser em quedaven sis o set mesos d'estada, per això em vaig sorprendre de tenir-lo tan aviat.

Això també s'aplica a les persones que vas coneixent, però aquesta és una història completament diferent. Hi ha més oportunitats de retrobament i, al mateix temps, la distància pot arribar a fer més mal.

Però no us preocupeu, va ser un pensament fugisser que no ha tornat... encara.

Reunions de grup

Dins de l'IAA, com és natural, hi ha diversos grups de gent que es reuneixen periòdicament d'acord amb llurs interessos o camps de treball. No us avorriré ara amb la nomenclatura, sobre tot perquè no sé quants són en total. Al poc d'arribar, però, em van convidar a assistir a les reunions setmanals de l'anomenat Late Stars Group, o grup d'estrelles tardanes o evolucionades. Tot i ser un camp en el que he fet molt poquetes coses, les reunions eren força interessants. Mentres van durar, perquè amb la marxa de dos dels postdocs que més es preocupaven en moure-ho, no hi ha hagut més reunions. Una cosa semblant devia passar amb el grup de Formació Estel·lar, que sí que seria més apropiat pel que jo he estat fent. Quan vaig arribar em van dir que feia mesos que no es reunien. Hi vaig donar una xerradeta, però no hi ha va haver cap més moviment.

Això és, fins fa poc. Tres dels postdocs ens vam reunir per traçar unes idees o propostes per tornar a ressuscitar les reunions. Un problema d'aquestes coses és que potser hi va massa gent i es tendeix a fer una xerrada gairebé monolítica, poc participativa i pesada de preparar. Què passa llavors?, que un cop tothom hi ha passat, fa mandra tornar-ho a fer.

Així que aquest cop ens vam plantejar fer-ho menys formal, reunir-nos en un despatx més petit, fer una petita introducció al tema i veure on ens portava la discussió. Ahir va ser la primera ocasió i crec que va ser tot un èxit. Vam estar-nos-hi gairebé una hora i mitja, amb moltes intervencions —afavorits per la vocació polèmica del director de l'institut— i van sorgir una àmplia varietat de qüestions. Potser no serveix per gaire a curt termini, però són d'aquelles coses que motiven: aprens coses, pots discutir sobre diversos aspectes relacionats amb el tema (o no) i no se sap mai on pots acabar.

A veure com segueixen les següents reunions. D'aquí a dues setmanes, em toca a mi. Volen que els expliqui alguna cosa d'Astroquímica. Ens haurem d'inventar alguna cosa.

Dates

Ja porto uns quants mesos pensant, de tant en tant, que la data que veig en algun edifici ben modern o en les etiquetes de caducitat del menjar és una data que ja he viscut abans, fa uns quants anys. Com aquesta de la setmana passada

L'any 97!. Bé, és l'any en el que estem si seguim el calendari (no sé fins a quin punt) oficial, que comença el 1911, l'any de la fundació de la República de la Xina, com us en parlava l'altre dia. Suposo que això entronca amb la tradició de comptar els anys des del començament dels regnats dels emperadors.

Evidentment, hi ha la inevitable barreja de les dues dates, la "local" i la "universal". Pot semblar un cacau, però no ho és tant perquè l'any també comença l'1 de gener. Si no, sí que ho seria. Només cal recordar-se de restar 11 i ja està. Però fa gràcia intentar recordar què podia estar fent jo fa 11 anys.

Coses simples

Són les que he vist fer a alguns estudiants. Bé, potser em direu que això és més vell que l'anar a peu, però si ho havia vist abans deu fer molt de temps ja.

Parlo de la solució que tenen per emportar-se la beguda d'alguns llocs on potser sí que tenen una capsa de cartró on posar el menjar, però no gots. Fan servir una bossa de plàstic —potser com aquelles transparents típiques que fèiem servir per embolicar l'entrepà i que al Balmes servien per ser llençades plenes d'aigua— on posen la beguda, una canyeta, un nus al voltant de la canyeta i, au, a caminar. I amb les anses, és ben fàcil de portar. És clar, molt poc respectuós amb el medi ambient, que és sempre el problema de tot això.

Esglésies

Per Taipei es poden veure tota mena de temples i templets. Sembla que n'hi hagi un en cada carrer. Alguns són grans, altres no gaire; uns tenen columnes de pedra decorada, altres són poca cosa més que un cobert amb un altar. És part de la gràcia del país. Apart d'aquests llocs, també es poden trobar llocs de reunió d'altres religions: he vist força esglésies cristianes, des de catòliques a evangelistes, i m'han dit que també hi ha una mesquita prop del campus. Suposo que també n'hi ha d'altres confessions, però segurament se m'escapen més (l'idioma i tot això).

Les esglésies salten a la vista ben ràpidament. Per les creus, és clar, però també perquè la majoria de les creus estan il·luminades per la nit. Resulta ben curiós veure una creu penjant de la foscor de la nit a la llunyania. Aquí en teniu uns exemples.

La de la dreta diria que pertany a una església catòlica. No tinc gaire clar de quina branca és la de la dreta. Moltes de les creus que he vist per la nit són vermelles —i no són farmàcies— però suposo que el vermell és un color que s'ha de fer servir per aquestes terres per tenir bona sort.

V-3

Hi ha vegades a la vida que et passes dies, o setmanes, esperant una trucada. Generalment, si hi ha algú en una situació molt delicada, és una trucada que no vols que arribi mai, perquè portarà notícies definitivament dolentes. D'altres, és tot el contrari, per exemple si hi ha algun petit shawarma, com diu el poeta familiar, a punt d'arribar. Les primeres sempre et troben. Les segones, sembla que costi més que ho facin. Sobretot si encara faltaven dos setmanes, segons els càlculs.

Això em va passar ahir. Vés per on, em vaig assabentar casualment via Facebook del magne esdeveniment, o el feliç succés (més tòpics?). Una mica fred potser, però així són les circumstàncies. Després, confirmat pel dessusdit poeta via xat i, als pocs instants, imatge via mail des del mòbil del, suposo, feliç pare. Au, un més per fer barrila!.

I un altre cop, jo tan lluny.

Per ser un nom tan poc comú, és el més comú a la família.

Doble deu

Avui és festa a Taiwan. La festa nacional (mira, dos dies abans del dia del fatxa!). Com és en aquesta data, també l'anomenen Doble deu o Deu deu. L'edifici 101 ha estat il·luminat, com a mínim, des de dilluns amb el símbol del doble deu.

Nota informativa: en xinès, la creu és el número 10. Commemoren l'aixecament de l'any 1911 que va acabar amb els emperadors a la Xina i que va portar a l'establiment de la República de la Xina, que és el nom del país ara mateix. És curiós pensar que en aquella època Taiwan estava sota dominació japonesa.

El cap de setmana passat ja es podien veure banderetes per les mitjanes de les avingudes de Taipei, per ponts, passarel·les de peatons, per molts indrets. Suposo que avui farien un munt de celebracions oficials, però no us penseu que em trobareu prop de coses d'aquestes. S'ha d'aprofitar el dia lliure, encara que no faci res.

Jaquetes i motos

És una cosa que vaig començar a veure ben aviat després de començar a caminar pels carrers de Taipei. Si feia una mica de vent o de fresca, potser cap al tard, o simplement pels efectes de la velocitat, aquest és un estil molt estès per Taipei de portar posats la jaqueta o el jersei quan es va en moto A l'inrevés!.

Homes i dones portant d'aquesta manera jerseis, jaquetes, xandalls, el que sigui, fins i tot els impermeables característics que porten quan plou. En algun lloc he llegit que si és perquè així es presenta menys resistència a l'aire, que de l'altra manera fa que sempre s'inflin i facin bossa. Però ja és curiós que ningú no hagi comercialitzat una jaqueta feta d'aquesta mena. Potser la diferència de preu i la seva utilitat reduïda la faria poc atractiva. Ara que les temperatures han baixat una micona de res, em sembla que en veig menys.

No ho sé, moltes vegades m'ha fet la impressió que és perquè van més ràpid posant-se la jaqueta així si no fa gaire fred, per poder dedicar-se al que és realment important, que és anar d'aquí cap allà.

Guo tie

Avui teníem una altra reunió de grup. De les que acaben tan tard. Per un cop, me n'he recordat i he tornat a la tradició que vam establir amb Chen Chou de comprar per sopar el que aquí anomenen guo tie.

Són uns dumplings fregits que amb una salsa, més o menys picant segons els gustos, estan molt bons. I omplen més del que podria semblar. També els acostumàvem a acompanyar amb llet de soja. M'hi van introduir només arribar i ara ja feia un parell de mesos que no els prenia. Hi ha un restaurant on els fan no gaire lluny d'aquí, al night market de Gongguan, i no m'ha costat gaire fer-me entendre. Era fàcil dir-ho, és clar, però em meravello cada cop que ho provo i m'entenen.

Olors retrobades

Feia uns quants mesos que no sentia l'olor. A Taiwan, el consum de drogues no legals està bastant perseguit. Quan llegeixes les condicions d'entrada ja diuen que el tràfic de drogues pot arribar a ser castigat amb la pena de mort. No sé què passa pel que fa al consum personal, però no n'he vist gens en aquests mesos. Clar que a mi, tant m'és. Conec gent, però, que no sé si duraria gaire sense lligar algunes herbes i calar-hi foc.

Per tot això, m'ha sorprès aquest vespre, en passar al costat d'un cotxe engegat on hi havia un home que estaria esperant a algú altre, ensumar l'oloreta del fum que sortia per la finestra. El paio no estava fumant precisament tabac. I serà per la falta de costum, però anava ben carregat.

Errant

Això dels números em captiva. Avui no seria un dia especial, si no fos perquè fa justament cinc anys que vaig fer les maletes i vaig agafar un avió cap a Columbus (OH, com diuen ells). Un número rodó i maco, que bé es val aturar-se un segon. Cinc anys en els que he estat fent voltes pel món. Res d'especial, ja ho sé: tres continents, quatre països, busca't pis, compra-t'ho tot,... Tot sovint em sembla com si hagués passat molt més temps, però només són cinc anys. Comparat amb els cinc anys anteriors, déu n'hi do els canvis i les coses que he hagut de fer.


La pregunta és, què he après de tot plegat?. O què he deixat enrera, o què m'he trobat. Moltes coses, suposo, bones i dolentes. Conèixer gent, dir molts adéus. Com a mínim, avorrit no ha estat. I continua.

Colors

Aquest matí he anat a comprar una mica de menjar, que ja tocava. La nevera començava a estar buida i ahir no hi vaig anar al final. Buscant fruita, si no és per la forma, no hagués dit mai que això fos una pera.

Crec que no havia vist mai peres amb un color com aquest: més aviat grana que vermell. Però sí que ho són. Amb un gust més que acceptable i amb la consistència que m'agrada.

Reixes

Aquesta és una típica imatge que es pot veure en molts carrers i carrerons de Taiwan.

Reixes per les façanes. No només en els pisos baixos, sinó en gairebé tots. Els edifics més moderns no les tenen, però són molt freqüents en la resta. També en vaig veure bastants per Lanzhou, a la Xina. No sé perquè realment, però apart de les façanes enrajolades, les reixes als balcons i gal·leries són una de les primeres coses que vaig veure de les ciutats de per aquí. No gaire maques al principi, però t'hi acostumes. Amb el temps, fins i tot, comences a veure els diferents estils i algunes són molt maques. Una mica com els balcons de Barcelona.

En passar

Avui quan anava caminant una mica de pressa per Tin Zhou Lu amunt, que és el carrer de la porta del campus, perquè anava amb una mica de retard i havia quedat per dinar, he vist una d'aquelles escenes de carrer que no saps si has malentès. El carrer és força estret, amb prou feines hi passen dos cotxes si no hi ha ningú aparcat. Hi havia un cotxe blanc mig arrambat en diagonal a un costat, amb tot de Doraimons ben grans pintats pels costats. I tres persones: un noi jove, una dona de més edat i un home que semblava també gran, amb una màscara per la boca d'aquestes que fan servir aquí, amb un petit recipient metàl·lic a les mans. En els pocs segons que he vist, ha fet una volta al cotxe, aturant-se uns quants cops, potser a cada un dels quatre costats, per ficar els dits dins del bol i esquitxar unes gotes al cotxe. L'home semblava bastant ficat en la seva feina i la dona s'ho mirava amb un posat seriós.

Beneint el cotxe?. No ho sé. M'ho ha semblat.

Kuàizi

No recordo qui, segurament un d'aquests pomposos bocamolls que xerren per les ràdios o escriuen als diaris, que es posava les mans al cap per si algun dia tots els xinesos fan servir paper de water i com afectarà això als arbres, etc, etc. Bé, suposo que a ell tant se li'n fotia, i ho feia servir per fer sortir les habituals paranoies d'aquesta mena de gent. A més, suposo que ja ho estan fent. Però hi ha una cosa que segur en la que segurament mai no s'haurà aturat a pensar, i és la gran quantitat de fusta que es fa servir per elaborar els palets d'un sol ús que et donen en tota una multitud de restaurants o llocs de menjar per emportar. I si ho multipliquem per, suposo, gran part de l'est de l'Àsia, segur que la quantitat és esfereïdora. En alguns restaurants, hi ha palets que es poden rentar i reutilitzar, però n'hi ha bastants on no. Els deu sortir més barat.


Fa setmanes em van explicar que és tot un problema i que el govern de Taiwan havia fet campanyes per reduir-ne el consum i promocionar que la gent en fes servir de reaprofitables. He vist força gent que porta uns palets desmuntables que fa servir per menjar i després els desa a la bossa. N'he vist de tota mena de formes i colors; alguns amb dissenys molt atractius. Suposo que jo acabaré fent el mateix tard o d'hora. A la llarga, acaba sent més còmode.

Tallers i karaokes

En moltes ciutats de les que he visitat, diferents zones semblen dedicades a diversos negocis. Per exemple, a Taipei, hi ha zones plenes de botigues occidentals o grans magatzems; altres semblen infestades d'edificis oficials. Per on jo visc, i prop del campus, hi ha un munt de (petits o molt petits) tallers de reparació de cotxes i/o motos o, al meu carrer, un munt de karaokes.


Al principi de passar-hi, quan encara no entenia que hi posava, vaig pensar que semblaven locals de, diguem, moral relaxada. Problemes de venir de la ciutat d'on vinc. No sé si ho són o no, però el que diu a fora és Karaoke. A la xinesa, és clar, on la síl·laba 'ra' es pronuncia 'la'. És allò dels tòpics que porten de vegades una part de raó. Amb la barreja de parlants de japonès i xinès que puc observar, és molt divertit constatar les tendències oposades d'ambdós grups a l'hora de pronunciar els dos sons.

Després de la tormenta

Aquest matí he pogut fer la foto a aquest arbre caigut pel tifó just davant de l'entrada de Shida

amb tot l'embolic de cables que s'ha emportat amb ell.

Com a mínim, que es vegi que el tifó ha fet alguna cosa. Diria que també devia fer caure un dels arbres alts (són cedres?) que estan alineats tot al llarg del carrer que porta al meu edifici a la feina, perquè hi ha el peu d'un tronc trencat i a l'altra banda han tallat la resta del tronc a trossets. Però no n'estic segur. Potser només estava malalt. Tot un tros d'arbre, però.

És una llàstima no entendre les notícies a la tele, segur que hi ha un munt d'incidents sucosos. Ahir em van explicar que el vent va tombar un autobús al mig de l'autopista i va fer una trentena de ferits.

La notícia és... que pot venir-ne un altre!. Ara mateix sembla molt poc probable, però mai no se sap amb aquestes coses.