Arròs, arròs

És clar que un ha estudiat, en aquells llunyans temps de l'escola i/o l'institut, com a les diferents regions del món el cereal dominant canviava. Que si a Amèrica era el moresc, a Europa el blat i l'ordi, a l'Àfrica el mill, i a l'Àsia l'arròs. Ai, l'arròs. Amb dues collites a l'any i tot això, que permetia alimentar quantitats enormes de gent i així s'explicaven les aglomeracions orientals (origen de moltes malalties segons uns altres, que si la pesta, que si la grip, bla, bla, bla).

Crec que no he menjat tant d'arròs en la meva vida. I només porto quatre setmanes aquí. Sort que m'agrada. I no és que em resulti estrany menjar-ne de la mateixa manera que es menja el pa per Europa —en un restaurant japonès de Barcelona que freqüentava te'l posen com a part del menú, abans de deixar llençar-te sobre les magnífiques albergínies (que vés a saber si encara aconseguiré que algú m'ensenyi a fer-ne). Però aquí el tens per tot arrreu. Gairebé sempre arròs sol, d'una mena lleugerament diferent de la que tenim nosaltres. Si el vols barrejat, crec que t'has d'anar a plats tailandesos o indis. Així que acabes menjant arròs a cabassos, tot dins dels seu petit bol. Va bé per practicar amb els palets i en menjo més que si fos pa.

Tant d'arròs, però, té una cosa positiva (sí, no podia faltar el comentari), a l'hora d'anar a fer ninots, o si els més muntanyencs preferiu anar a plantar un pi, els dóna una consistència fora del comú. Deu netejar-ho tot.