Un vol Frankfurt-Hong Kong —de, segons el pilot en enlairar-nos, 9 hores i 50 minuts que a la realitat es converteixen en més aviat 11 hores—, ja és prou llarg i complicat, com per a sobre tenir uns companys de viatge "curiosos". En certa manera, des d'un vol Amsterdam a Londres de fa molts anys en què vaig tenir dos veïns de seient paquistanesos o indis, que no es van treure l'anorac en tot el vol, que semblaven no entrar als seients i, en conseqüència, no van deixar de donar cops a banda i banda, i amb costums olfactius diferents dels que corren per l'Occident, no em sorprenc de res. Els d'aquest cop no em van decebre.
Jo tenia seient de finestra, així que un costat era meu. Sort d'això. El que estava a la meva esquerra semblava xinès, per l'aspecte i per la roba. Ja va començar ben aviat a donar-me algun cop de colze o a ocupar tot el reposabraços. Amb una edat vora els 50 i prim, era del tipus "poc mirat amb les convencions occidentals". Us ho podeu imaginar. Tampoc de manera exagerada, però vaig tenir una bona actuació de sons. Jo vaig dormir força, em sembla que ell no tant, per les postures difícils que prenia. A mi sempre m'ha fet angunia veure a la gent intentant dormir amb el cap recolzat en el seient del davant. Suposo que no treure's l'americana que portava, que rascava bastant (mirar més amunt), no va ajudar.
El tercer en discòrdia era també força particular. Vestit molt més a l'occidental, de trets orientals, amb una panxa ben grossa i una cara rodona, em va sorprendre veure'l llegir un llibre del Pérez Reverte (el del mític "terroristes a Lavapiés"). Després vaig saber per què. El castellà de Sud-Amèrica que parlava ho deixava ben clar. En fi, menjava per dos (sempre demanava una segona racció a l'hostessa de torn), bevia per tres (va engolir un bon munt de cerveses, més el vinet del sopar) i mirava de manera lasciva a l'hostessa que semblava parlar castellà. Pesat amb les hostesses i a l'hora de comprar al "duty free", ho tenia tot. Per arrodonir-ho, va encendre el mòbil als tres segons de tocar terra a Hong Kong mentres l'avió encara estava frenant. Un home acostumat a la bona vida.
I després diuen que als avions no t'ho passes bé.
2 comentaris:
Si, si, aquesta mania de no treure's la xaqueta, la trobo apassionant!! Es deuen coure com pollastres. El que passa és que en un vol de 11 hores pots acabar tenint un atac de nervis....i la gent podria prendre una dutxeta abans de pujar a l'avió, per higiene o, si més no, per educació com els jueu anant cap a Nova York, quin paio, quina peste. No es debia dutxar de feia vora dos mesos...o el que t'està fotent copets tota l'estona al seient de darrera (tornant de venezia li vaig fer veure lo xungo que seria viure sense mans al jovenent del seient de darrera) o....
En fi, que els haurien de fer més amples els avions...
Si, aquest costum també està arrelat entre els africans... Recordo el company de vol Nairobi-Amsterdam que no es va treure la jaqueta de pell en tot el viatge.
Vam descobrir que anava a Brusel·les a fer un curs subvencionat per la UE, i que per combatre el clima europeu, més fred que el de Kenia, anava ben preparat amb la seva jaqueta ja desde l'aeroport de Nairobi!
Publica un comentari a l'entrada