KTV

Portava una mica menys de quatre setmanes a Taipei i ja ho he fet. Suposo que era inevitable. Dissabte vaig tenir la meva primera experiència de KTV, que és com els taiwanesos anomenen el "karaoke". Com suposo que és conegut, no sóc gaire aficionat a aquestes històries; però el grup de postdocs hi anava i, per no faltar a l'esperit aventurer d'anar provant cosetes, m'hi vaig apuntar. També és cert que no n'esperava gran cosa, o encara pitjor, temia que es convertissin en tres o quatre hores molt llargues.

Vam anar a un dels més famosos de Taipei, el Cashbox de Ximen. A l'entrada sembla un gran hotel, amb un munt de gent esperant-se al vestíbul.

De fet, havia passat pel davant el meu primer cap de setmana i no hi havia parat la més mínima atenció. Allà reserves una habitació i et donen un cercle lluminós que s'activarà quan la tinguin preparada. Durant l'espera, veure l'exèrcit d'adolescents maquillant-se o fent-se fotos en posicions provocatives, o famílies senceres mirant el llibre de les cançons no m'augurava una bona nit. Digueu-me negatiu.

Però estava equivocat. La nostra habitació era a la planta 4. Una habitació petita pels 11 que érem. Amb un petita estrada, un sofà de racó i una barra amb 4 cadires. La primera noia que va cantar, una de les estudiants, em va semblar que era tota una experta. Glups!. Però de mica en mica, i a mesura que la gent s'anava escalfant, i menjant i bebent, la cosa va anar tornant-se més i més divertida. Dins de la barreja d'idiomes —hi havia cançons en taiwanès, mandarí, cantonès i anglès— cada un feia el que podia i es van muntar algunes "jams" força divertides. A més, veient a aquest grup de japonesos, de seguida esclata el riure. Una vetllada sorprenent. No hagués dit mai que quatre hores dins d'aquell forat passarien tan ràpidament.